VISIONS D’ASSASSINAT
FERRAN:
Estava pujant la Riera. Hi havia poca gent com sempre. Vaig veure uns homes tots vestits de negre i un cotxe, també negre, amb la porta oberta. Aquells dos homes s’acostaven a mi amb rapidesa. No vaig veure ben bé el que va passar ni me’n recordo de les seves cares perquè duien ulleres de sol. De cop em van tapar el cap amb una bossa vermella i em vaig resistir, vaig cridar però no va servir perquè ja estava al cotxe quan em van voler ajudar. El cotxe es movia amb rapidesa i els homes estaven parlant molt fluix. Jo no s’havia perquè m’havien fet allò aquells homes. De cop i volta, quan ja havien passat cinc minuts que estàvem al cotxe, vaig sentir un fort buit al meu interior. Ja començava a veure la llum quan els homes se’n van anar del cotxe.
ALBA:
Com cada dia, vaig a treballar a la meva botiga de roba. Cada dia pujava per la Riera. Aquell dia, estava pujant la Riera, quan de cop vaig sentir cridar un nen i el vaig veure a ell. L’estaven duent a un cotxe amb una bossa vermella al cap. Vaig començar a córrer cap a ell però quan vaig arribar a on estava aquell cotxe negre ja s’havia anat. Vaig agafar ràpid el mòbil i vaig trucar a la policia. Al cap de dos minuts ja estava la policia a on s’havien endut el nen amb el cotxe. Els hi vaig senyalar la direcció que s’havia anat el cotxe i van anar.
DAVID:
Estava passejant per la Plaça Catalunya quan de sobte em va trucar l’oficina de comissaria que hi havia hagut un segrest d’un nen a la Riera, que havia trucat una dona. Vaig Posar la sirena i vaig anar rapidíssim cap allà. Amb dos minuts ja hi era. La senyora em va senyalar la direcció on havia anat el cotxe amb el nen. No el vaig trobar però quan ja havia passat una estona que l’estava buscant, vaig veure un cotxe negre amb la porta oberta. Vaig anar i de sobte el vaig veure.
MARIA:
Com cada dia, en Ferran se’n va al col·legi. Puja per la Riera per anar-hi. Un dijous va passar tot. Em varen trucar de l’escola que en Ferran no hi era. Em vaig espantar. Vaig sortir de casa quan em va trucar la policia. Aquell va ser el meu final. No m’aguantava, estava marejada. Vaig tenir que anar a la comissaria però abans d’anar vaig anar a veure el meu fill, amb el punyal clavat al pit. Estava pàl·lid i blanc. Em van fer unes preguntes. Em van presentar a la senyora que havia trucat a la policia, i al policia que l’havia trobat, en David. Era molt simpàtic però no estava de bon humor. Es cap d’una setmana es va fer l’enterrament. Va venir molta gent, els seus amics, parents, professors....
Vaig estar pensant i vaig treure la conclusió de que no s’havia acabat tot. La vida seguia.
FI