Llàgrimes Salades
De l’avia no en recordo gran cosa. Jo era molt petita quant ens va deixar. Se n’havia anat al cel, deien el pare i la mare. Però aquelles cares tristes que tots duien al damunt em feien pensar que alguna cosa no rutllava. No varem tornar a veure-la més a l’avia. Anys més tard, al fer-me gran, vaig entendre el que havia passat. Al capdavall, al cel no s’hi va quan un vol, si no quan te l’has ben guanyat.
Potser per compensar, els records que conservo de l’avia son ben clars, sense cap boira que pugui confondre la memòria. Si tanco els ulls la veig menuda, eixerida, donant-me la ma per caminar juntes. Passejar juntes de la mà, ni que fos per aquell passadís tan llarg, era un plaer fet a mida per a les dues: jo era petita i ella baixeta. Així, jo no havia d’estirar el braç amunt, ni ella havia d’ajupir-se. Les meves passes eren massa curtes, però el seu caminar era lent. Érem una combinació perfecte. L’Avia no tenia mai pressa. Ho feia tot amb aquella lentitud que tenen els vells. Una barreja de gestos savis, mil cops repetits, i de mal d’óssos.
Sempre vestida de negre. Sabatilles negres, amb una petita cremallera; mitges d’abric i faldilles negres, i un jersei o rebeca fosca. Tan sols un davantal de cintura cap avall, que es posava per feinejar a la cuina, li donava una mica de llum al damunt de tant de negre. No vestia de dol. Tan sols era per que, a la seva edat, els colors ja no feien per ella, deia. Les poques fotografies que conservo, en blanc i negre, son imatges congelades calcades del record. O pot ser sigui a l’inrevés, no sabria dir-vos-ho.
Feia temps que no sortia de casa ni per anar a la perruqueria. Tenia el cabell blanc, curt, ondulat i pentinat enrere. Era la perruquera del xamfrà de sota la que venia a casa a rentar-li el cap i pentinar-la de tant en tant. Tot rastre de coqueteria havia anat fonent-se amb els anys. Ja no calia que la veiessin guapa. Sabia que la seva bellesa ja no residia en el seu aspecte, si no en la seva mirada, els seus gestos, o els comentaris assenyats...
Però això ho se ara, ja de gran.
Aleshores, de petita, em fascinava aquella reverencia, aquell senzill i sincer respecte que li proferien els grans: el pare i la mare, i tots els meus tiets. La condició de ser la única neta, em proporcionava uns privilegis que no tenia ningú més. Ni tan sols els meus cosins que, amés de ser mes grans que jo, eren tots tres nois. La neta més petita, i noia: dues categories incontestables. Els privilegis no anaven més enllà de poder asseure’m al seu costat a taula, sobre tot en aquelles celebracions quan la taula es feia gran per encabir-hi tanta gent. O poder asseure’m a la seva falda, arraulida entre els seus braços fins a quedar-me adormida, aquells vespres de dissabte que anàvem a casa seva de visita. Aquests petits detalls em feien sentir especial davant de tota la família. Fins hi tot l’oncle Joan, per fer-ne broma, va posar-me el sobrenom de l’”aspirina”. Segons deia, quan jo arribava a l’avia se li guarien tots els mals.
Aquella era la seva butaca. El seu cos i aquell seient de potes baixes es coneixien a la perfecció, com dues amistats de fa anys que saben en cada moment les necessitats de l’altre. A prop del telèfon, a tocar de la finestra, i davant del televisor, era la millor localitat de la sala, on uns mobles de menjador, de fustes recargolades, eren massa grans per poder-hi tenir un sofà com els d’avui. Allà asseguda disposava de distracció sense interrupcions. Dos finestrals al exterior. A traves del vidre cap al mon real, podia passar-se llargues estones mirant el passejar de la gent pel carrer, la música de la pluja quan cau sobre mullat, o el moviment dels arbres i la roba estesa els dies de vent. A traves del televisor cap un mon irreal, on els protagonistes vivien en cases magnífiques, i en els concursos s’hi podien guanyar molts diners sense tenir gaire traça en res. Dosis alternes de realitat i ficció feien el dia mes curt.
Però tot això també ho se ara, ja de gran.
De petita ni sabia ni podia valorar la sort que varem tenir totes dues de poder gaudir l’una de l’altre. Directament, sense intermediaris. Com si la muntanya d’anys que ens separaven no fossin cap impediment per a la nostre complicitat. Ans el contrari, era un estímul per a les dues.
Ho valoro ara, mes que mai, a la porta de l’escola.
Totes les tardes que puc, que no son gaires, m’escapo corrents a la sortida del col·legi per recollir els meus dos fills. En Pau de nou anys i la Núria de sis. El sol tebi de les tardes d’hivern il·lumina les seves cares de sorpresa al veure’m allà. L’abraçada que rebo de tots dos es entusiasta. I jo em sento curulla d’alegria, emoció i orgull. Es aleshores quan la veig: es l’avia paterna dels Forcat. Dues netes. La gran es amiga den Pau. Amb prou feines les pot veure i abraçar un cop cada mes. Els seu fill i la seva nora no varen saber separar-se, i els jutjats varen acabar d’esgarrar el divorci. L’avia Forcat s’ha quedat sense les “aspirines” quan més ho necessiten les tres.
Mentre caminem per la riera, camí del centre a comprar berenar per en Pau i la Núria, no puc evitar que una llàgrima em regalimi galta avall.