EL NAIXEMENT D’UN CONTE
-Hola, bon dia, avui haureu d’escriure un conte per a un concurs-. Vaig començar a pensar mentre la professora continuava explicant -El conte s’haurà d’entregar el 5 d’Abril i pot tractar del que vulgueu, vinga, ja podeu començar, apa, a què espereu?-. Vaig agafar ràpidament el meu bolígraf blau i vaig començar a escriure en un foli que ja tenia preparat d’abans.
No volia que el full es quedés en blanc, no volia que no nasqués un conte, per això vaig decidir començar a escriure. Vaig pensar en quins serien els personatges, quin seria el gènere, si tractaria d’un intrèpid personatge que viatjaria per totes les ciutats, o si tractaria d’un policia que resol misteris, ningú ho sabia llevat de mi. Era l’única persona que sabia de que aniria el meu conte en tot el món. Era l’únic humà que sabia com omplir aquell paper.
Per això vaig començar a pensar i pensar i van naixent contes, històries a la ment que has d’atrapar abans de que fugin. Quan finalment prens un conte que intenta fugir, se t’obre la ment, s’il·luminen els teus ulls, tot sembla més clar, i llavors, finalment agafes el bolígraf amb il·lusió i comences a escriure.
Amb cada lletra, cada paraula, neixen paisatges plens d’arbres i oceans immensos. Amb cada oració neix en Joan, en David o l’Enric, personetes disposades a fer el que tu els hi escriguis. Amb cada moviment de la teva mà broten noves idees que omplen de colors el monòton paper blanc. Amb cada pas de línia neixen muntanyes, amics d’en Joan, d’en David i de l’Enric, neixen ponts, cases i fins i tot ciutats senceres només amb un pas de línia. Tot neix. Fins que poses una muralla, el punt i final, aquell signe tant insignificant però amb tant de poder com per poder aturar un tren o un tsunami. L’última frontera
-Cinc, quatre, tres, dos, un,...- Va fer el compte enrere el meu company– Ring -va sonar el timbre. Vaig deixar el bolígraf a sobre la taula i em vaig adonar de que ja tenia el conte fet. Vaig guardar amb molta cura el text a la meva carpeta i vaig sortir cap al pati.