L’ORFE
Hola, sóc l’Ernest i visc aquí, a l’orfenat de Barcelona. Totes les persones del meu voltant són els meus germans, aquí hem crescut junts com una enorme família. Cada dia veig com els meus germans surten per la porta i moltes vegades no els veig tornar, tinc l’esperança de poder tornar a veure’ls algun dia, igual que als meus pares. No els conec ni me’n recordo del seu rostre, però m’han dit com era, tot i que jo no en tinc prou. Quan pugui sortir d’aquí aniré en busca d’ells. De moment, tinc un gran amic aquí dins, en Miquel. La meva gran por és que arribi el dia en que ell ja no hi sigui, perquè em sentiré sol, molt sol.
-Veniu nois, que ha vingut una família!!!- va cridar la Montse, l’encarregada de nosaltres, la nostre mare.
- Ja ha arribat un altre dia de perdre germans, oi Miquel? - li vaig dir
- Hola sóc la Montse, jo m’encarrego de l’educació d’aquests nens. Passin per aquí que ara els hi presento.
El primer és en Gerard, té 10 anys tot i ser tan alt, li agrada molt pintar i dibuixar i és asmàtic.
El segon és l’Arnau, té 5 anys, és el més menut de tots, és bastant mogut i és un nen molt sa.
Després trobem a en Fèlix, que té 13 anys, és molt responsable i intel·ligent i tampoc té cap problema de salut.
Ell és l’Ernest, té 9 anys, té algun problema d’estudi però també cal dir que és un noi aplicat. Ell sempre ens ha dit que té moltes ganes de conèixer als seus pares.
I per últim trobem a en Miquel, també té 9 anys i és l’amic íntim de l’Ernest, són gairebé inseparables.
- Miri Montse, jo i el meu marit mai no hem tingut cap fill i sempre hem volgut tenir-ne dos, però jo sóc estèril. L’Ernest és un nen que ens ha captivat a tots dos i el més just seria que ens quedéssim amb l’Ernest i amb en Miquel.
- No us preocupeu nens perquè un cop a la setmana tornarem aquí a veure a en Gerard, l’Arnau i en Fèlix.
Jo i en Miquel vàrem botar d’alegria al saber la nostre por ja no seria possible.
De camí a casa de la Montse i en David, el seu marit, els nostres dubtes eren majors. Com seria casa seva? Com seria la seva vida allà? I l’escola? Ens adaptarem bé?
A totes aquestes preguntes, en David ens va contestar amb un: “ja us ho trobareu”.
Al arribar a casa seva ens van presentar a tota la família que ens estava esperant a la sala d’estar amb una gran pancarta que ens donava la benvinguda a la família. A la sala hi podíem trobar a l’àvia Regina i l’avi Joan, l’àvia Mercè i l’avi Llàtzer, el tiet Carles i la tieta Rosa i el tiet Quim i la tieta Pilar. La Montse i en David ens van dir: “ara aquesta és la vostre família, benvinguts”. Abans de marxar ens van ensenyar un rellotge de butxaca que havia format part de la família durant 20 generacions i que era l’objecte més important de la família.
Quan la família va marxar, vaig anar a parlar amb la Montse i vam parlar detingudament sobre el tema de la meva família, que volia buscar-la, trobar-la. Ella em va dir que no em preocupés i que en David i ella m’ajudarien a trobar-los, i que no li digui Montse, que li digui mare i a en David, pare. Tot i això em va costar molt acostumar-me.
Em vaig començar a avorrir de la rutina diària, i com que veia que l’operació de cerca dels meus pare no avançava vaig recórrer als meus propis mètodes:
Mentre anàvem cap a l’escola caminant com sempre, li vaig dir a en Miquel, tu vés a l’escola,que jo vaig a buscar els meus pares. I ell sense saber ben bé el que li acabava de dir va seguir endavant.
Quan en Miquel va arribar a casa i va veure que jo ni hi era va preguntar per mi a la mare i aquesta li va dir que no m’havia vist des de que havia marxat amb ell a l’escola.
- Que en saps alguna cosa?- va preguntar-li la mare a en Miquel.
- Avui quan anàvem de camí a l’escola havia dit alguna cosa sobre buscar als seus pares.
- Però ha anat a l’escola?
- No
La mare va trucar al pare i li ho va explicar tot, i aquest va dir que no en sabia res. El pare va venir corrents des de l’oficina i després van anar a comissaria a preguntar per mi, aquests van estar tot el que quedava de dia buscant-me, finalment em van trobar. Tenia gana i molt de fred.
Al arribar a casa el pare i la mare em van donar una manta, em van posar davant la llar de foc i em van fer una força abraçada.
- Per què ho has fet Ernest? Per què has marxat?- va dir la mare
- Volia trobar a la meva família
- Però que no veus que et podries haver perdut?- va dir el pare
- Nosaltres som la teva família – va dir la mare
Després d’aquesta conversa, els pares van anar a parlar a un racó de l’habitació. Van estar una estona parlant, més aviat semblava que discutissin sobre un tema concret. Tot seguit es van dirigir cap a mi i em van dir:
- Ernest, fill, la teva mare i jo hem decidit dir-te una cosa molt important. Agafa el rellotge si us plau.
- Jo no sóc estèril, de fet, vaig tenir un fill fa nou anys que es deia Ernest, com tu. Jo estava comprant en el supermercat i vaig deixar el cotxet a fora amb en David. Com que estaven a punt de posar-nos una multa, en David va anar a treure el tiquet pensant que per un moment no passaria res, però quan va tornar, el cotxet ja no hi era. Vam trucar al la policia però no el van trobar, i nosaltres hem estat tots aquests anys investigant i finalment l’hem trobat. Es trobava en un orfenat a Barcelona.
- Tot seguit el pare em va agafar fort la mà i em va dir: Ernest, el nostre fill ets tu.
FI