El primer Sant Valentí junts
Ja fa nou mesos i deu dies que vam començar a sortir. Es una noia brutal. Des del primer moment en que la vaig veure, que em vaig enamorar. A partir de llavors que estem tot el dia junts, no ho podem evitar. La seva cabellera negre m’hipnotitza, els seus ulls profunds m’enganxen i els seus pocs somriures m’apassionen… Se que sona “classicón”, però es que ja es comença a notar en l’ambient que falta poquíssim per Sant Valentí! A tots el adolescents amb novia ens agrada aquest dia! En el cas de la Marta i el meu, és el primer que estem junts, així que li vull fer un regal tradicional, però tant especial... que sen recordi tota la vida. I com ja fa temps sentia, els nois mai sabem que regalar. Doncs, no podia ser menys, jo tampoc. Però en aquest cas, a mi em provoca estrés, més ven dit mal estar. Se que el que s’acostuma a regalar aquest dia és una caixa de bombons en forma de cor, una rosa, possiblement roba interior, un pla B; és a dir, una escapada romàntica, una carta d’amor… serà que no hi ha coses per regalar, però ja em veus a mi, aquí, davant l’ordinador amb dos setmanes per endavant sense saber que comprar-li. Es massa complicat. Els bombons estic segur que no se’ls menjaria, la veritat es que jo també preferiria no menjar-ne, una rosa ja l’hi regalaré per sant Jordi, no es voldrà ni provar la roba interior, a mi tampoc m’agradaria, no serviria de res regalar-li un pla be; no ens deixen sortir i una carta d’amor… sí, però es poc. Us creieu que m’estigui venint mal de panxa només de pensar-hi? Crec que ho deixaré per més endavant, prefereixo relaxar-me i avera si em ve alguna idea extraordinària.
Val, val, avui he de triar que comprar-li sí o sí. Estic apurant massa, només queden dos dies i a més no em deixen tornar a sortir a donar una volta un parell d’hores fins d’aquí una setmana. Estic desconcertat, des de l’altre dia que no hi havia pensat més. La única solució que trobo és comprar-li la roba interior i els bombons. I ja m’apanyaré d’alguna manera perquè li agradi el regal.
Acabem de tornar del centre de la ciutat. Finalment li he comprat uns bombons de xocolata amb ametlles (quina botiga més... feixuga) i un conjunt de roba interior blava (sense comentaris). Dic acabem, perquè evidentment hi hem anat tots junts a passejar. Clar, doncs, la Marta hi ha vingut. Llavors ha tingut la seva complicació. Sort que en Marc m’ha deixat entrar a les dues botigues i comprar-ho sense que ella ho veiés.
Per fi ja és Sant Valentí! Avui al matí, estava molt nerviós per allò que us vaig explicar de que segurament no l’hi agradaria. Llavors quan m’he assentat per escriure-li la carta, m’he “inspirat” i he escrit això.
Bona tarda Marta,
Feliç Sant Valentí! No se si obriràs primer el regal, o la carta. Tot i així, no vull que t’espantis o et sentis incòmoda per el que t’ho regalat. No sabia el que, però això m’ha semblat el millor. Se les teves circumstàncies, més ven dit les nostres. Però ara mateix el que em faria més feliç del món és poder-nos menjar el bombons junts, com una parella normal i que et posessis la roba interior sense cap mena de problema, com fa qualsevol altre noia. Sé que et serà difícil, per a mi també. Però estem junts en això. Si lluitem, com estem fent, però amb més força, ho aconseguirem, aconseguirem fugir d’ella i marxar d’aquest centre on vivim un amor tant lliure però alhora en captivitat. Així que què et sembla? T’atreveixes a començar a deslliurar-nos de la malaltia? Es que em moro de ganes de veure’t somriure més sovint. Recorda que estem junts en això.
PD: t’estimo
Oriol.
Que us sembla? Jo crec que li agradarà, li donaré aquesta tarda, a les 5:30 que és la hora que ens deixen estar més rato junts.
Si, no us podeu imaginar com ha triomfat el regal. Primer l’ha obert, quina cara ha fet, cara de...: “estàs boig, ets tonto...” l’he somrigut.. Pensava que me’l tiraria pel cap. Llavors ha vist la carta i l’ha llegit en veu baixa. Com més llegia, més li tremolava la mà i els ulls se li tornaven més plorosos. No m’havia parat a pensar en la reacció que tindria... el millor somriure que ha fet mai l’hi ha sortit en aquell instant. Se’m ha llençat al coll. Quan els dos ens hem calmat... volíem i sabíem que era moment de començar aquell nou repte, ens havíem de menjar els bombons, no? Li he proposat. Primer, s’hi resistia mentre li queien les llàgrimes. Llavors, jo, amb molt coratge he fet una mossegada, quines ganes de vomitar m’han vingut... M’ha mirat amb cara de sorpresa i pressionada. Ha agafat el tros que jo havia deixat i també tremolant, se’l ha posat a la boca seguidament li ha fet una petita mossegadeta. No ens hem dit res. Estic segur que s’ha sentit igual que jo. Únicament ens hem mirat i ens hem somrigut, fins que en poc ens han cridat per anar a dutxar-nos, cadascú per separat. Abans de marxar cap a la dutxa hem quedat que fins que no ens acabéssim tots els bombons, no es posaria la roba interior. Amb lo a poc a poc que em anat a menjar-nos el primer, crec que no serà fàcil i serà llarg acabar-nos tota la caixa. Però sabem que si volem arribar algun dia a guanyar junts a la nostre malaltia, haurem de lluitar. I cap lluita es guanya sense esforç, oi?