On trenquen les ones.
Diuen que no molt lluny d'aquí, vivia una Dama en un Castell. Una Dama que sense saber-ho, tenia el més gran dels cors que hom pogués imaginar.
La Dama es trobava tancada en un mirall d'argent i no hi podia veure, ni tampoc tocar la bellesa que ella mateixa desprenia.
Vet aquí, que un dia sense saber com, portat per les ones del mar arribà al Castell un Home, que en la solitud de la nit callava sempre, era un Cavaller Silent, vestit de blau, amb una tulipa vermella en el seu escut i el duia a sobre del seu pit.
Diuen que ningú sabia d' on havia pogut sorgir aquell escut d'armes, però que sempre havia estat amb ell. Així doncs, el Cavaller callat, el Cavaller que mai no deia un mot, va arribar al Castell a cercar refugi en aquella nit.
Una lluna de plàtan il·luminava el seu camí, perquè allà al Castell tot era a les fosques.
Vaguejava entre els salons quan, de sobte, en una estança va descobrir una llumeta verda que flamejava dins un mirall d'argent.
El Cavaller temorós es va apropar al mirall i no va veure sinó una Dama que el mirava amb uns ulls enormes, que es diria que eren de terra mullada.
La Dama parlava, però ell no podia escoltar-la, només veia que movia els llavis i cada cop que movia aquells llavis tan dolços s'il·luminava, a poc a poc, i cada cop més l'estança. Era com si la llum sortís del pit d'aquella Dama.
Llavors el Cavaller va recordar que per entendre el que et diuen, has de sentir, no amb les orelles, sinó amb el cor.
Així que, va començar a entendre el que li deia la Dama. Va obrir el cor i es va començar a omplir per dins amb totes aquelles dolces paraules.
Aleshores va sentir la seva veu, la veu de la Dama, que xiuxiuejava dins la nit callada. El Cavaller Silent només podia fer que escoltar-la i feia més gran el seu cor amb cada mot que ella li oferia.
Van passar hores i hores, diuen que dies i dies, i el Cavaller, per primer cop, va gosar a parlar. La seva veu, sorgida de la font que alimentava la Dama, va dir com un sospir: -Us estimo!
Llavors, el mirall es trencà i la Dama va poder travessar el llindar argentat. El va agafar de la mà i la va posar al seu pit.
Conten que el Cavaller, llavors, va plorar d'emoció, i expliquen també, que ella en tocar-li la galta amb la seva mà, ell va sentir com es cremava d'amor per ella.
Els qui més en saben d'aquesta història poden assegurar que agafats de la mà van pujar a la més alta torre del castell, la Torre de l'Homenatge, que així en deien, i des d'allà il·luminats per la lluna de plàtan miren les ones de la mar encara.
Cada cop que la mar dóna petons a la platja, ells es xiuxiuegen mots d'amor: -Us estimo!, diu la Dama. -Us estimo!, diu el Cavaller.
Així que just allà, on trenquen les ones, dama i cavaller es confonen; així que just allà, on trenquen les ones, cavaller i dama s'enamoren.