LA FELICITAT EN LA SENZILLESA
És tard. Imagino que deuen ser les vuit del vespre. Sí, imagino. Fa temps que vaig perdre el meu rellotge i des d’ençà no he gosat comprar-me’n cap, ja que ni tan sols tinc diners per beure un cafè pels matins i les poques monedes que duc a sobre me les gasto en algun tipus de menjar preparat.
La meva vida és ben simple. Rondo pels carrers de Barcelona en busca d’alguna cantonada ombrívola i m’hi assec a contemplar la gent que passa pel meu davant sobre la caixa de cartró, ja feta malbé per la pluja i el temps. És increïble el munt de persones que hi ha a la ciutat, cadascuna totalment diferent a l’anterior. Unes et somriuen, d’altres et miren amb compassió i sovint amb cara de fàstic, i d’altres passen per davant teu sense immutar-se de la teva presència. És ben curiós l’estil de cada persona i com aparenta. Pels matins els carrers s’omplen d’empresaris amb maletins plens de documents i estudiants amb llibres de ciències i història a les mans repassant pels exàmens a la parada d’autobús. Pel migdia els turistes omplen les places i passejos de la ciutat, fotografiant escultures i comprant postals pels amics i familiars, guiats per mapes en els quals sovint no s’hi saben situar. A la tarda surten de l’escola un munt de nois i noies que poc després s’organitzen en petits grups per anar a fer un berenar, i els carrers s’omplen de pares que donen milers de voltes amb el cotxe buscant places d’aparcament lliures per recollir els seus fills.
Recordo que un dia una nena d’uns set anys, vestida amb una disfressa de princesa, se’m va acostar i es va asseure al meu costat. No haurà vist pas al meu pare, oi?, em va preguntar. Vaig fer que no amb el cap. De sobte va posar la mà a la butxaca i en va treure un caramel. Em va agafar de la mà, obrint-ne el palmell, i me l’hi va posar. Vaig somriure. Tenia unes mans petitones i suaus, un pèl enganxifoses pel caramel mig desfet amb la calor. Sovint contemplo aquella escola, esperant trobar-me a la nena del vestit de princesa de tul i tela rosa brillant.
Realment són aquests, els petits detalls, els que et fan treure el més gran somriure de tota la ciutat i recobrar forces i esperança en tu mateix. Perquè no es necessiten diners per ser feliç, ja que amb el més senzill detall s’obté la felicitat.
Alço la mirada del full, desgastat, escrit amb tinta negra malmesa pels anys. Miro l’hora al rellotge. Les vuit i tres minuts del vespre. Doblego el full i el torno a ficar dins la caixa. Una sensació entre el record i la felicitat envaeix el meu cos. Miro al meu voltant. L’habitació és plena de mobles i objectes inútils de decoració, la majoria dels quals són banyats en or i plata, i guarnits amb pedres precioses. Una gran làmpada de vidre penja del sostre il·luminant la sala. Torno a abaixar la mirada al full, ja dins la caixa entreoberta. No es necessiten diners per ser feliç, ja que amb el més senzill detall s’obté la felicitat, recordo. Torno a mirar el rellotge, aquest com sense donar importància a l’hora. És un rellotge daurat, decorat amb un petit diamant entre les dues busques. N’obro la tanca i me’l trec mentre el sostinc a les mans. En aquest moment desitjo que fos aquell caramel.
Obro els ulls. És de nit. Imagino que deuen ser les deu de la nit. Sí, imagino. Obro el palmell de la mà. Un caramel.
Miro al meu voltant. Sóc al carrer, sobre la meva caixa de cartró, mentre sostinc el caramel en una mà i un full en blanc i un bolígraf negre a l’altre. Somric.