FINS AL FINAL
Diuen que l’amor es va desgastant amb els anys . No hi estic d’acord,
perquè cada any que hem estat junts, i ja en són molts, el nostre amor s’ha fet
més fort, més gran. Hem passat moments feliços i tranquils, i moments difícils i
durs, però hem tingut la capacitat de superar totes les dificultats que hem anat
trobant. La vida, però, ens ha tornat a posar a prova amb la teva malaltia. Ara,
asseguda aquí al teu costat, em vénen a la memòria mil anècdotes, mil
vivències que ens han enriquit i enfortit al llarg de tots aquest anys. Recordo
aquells primers temps sense preocupacions, amb poques obligacions i molt de
temps per perdre. Anys de dolçor, d’una joventut de peus descalços, de llunes
plenes, de paraules tendres. Anys més intensos amb plors de nens, amb olors
càlides, amb somriures sense dents. Moments de bogeria i moments tranquils
després d’haver-ho donat tot. Llavors de nou la casa queda en silenci; un
silenci però, que no fa mal, que no fereix, sinó que tranquil·litza perquè
t’envaeix la serenitat i la calma del que sap que les coses avancen i tornen a
començar, encara que els protagonistes ja no siguem nosaltres.
M’agradaria, Frederic, compartir amb tu tots aquest pensaments però la
malaltia que pateixes, silenciosa, tossuda i imparable et va minvant els sentits i
t’arravata la voluntat. És dolorós saber que em mires però no em veus, i que
m’escoltes però no m’entens i, desesperant per no poder compartir amb tu
aquests últims anys que havien de ser serens i d’ajuda mútua, per poder
recolzar-nos l’un amb l’altre. Esperant un temps de mancances, sí, però amb la
confiança que aquestes les afrontaríem junts, com al principi, com sempre.
M’he quedat sola en aquesta tasca, però no pateixis, perquè fins al final,
fins que el cos t’alliberi d’aquesta càrrega tan esgotadora, estaré al teu costat i
jo seré, tot el temps que calgui, el fil conductor que et connecti amb el mon.
Pensa, estimat, que els meus records no quedaran ferits per aquest
darrers temps d’aflicció; la meva memòria guarda, com si fos un tresor, tot allò
que ha fet bategar intensament els nostres cors.
Que curt ha estat tot plegat, però tanmateix, quina vida tan plena. El meu
amor segueix intacte, intacte fins i tot més enllà del final, del nostre final.
Llavors espero, que aquells que ens han conegut i ens han estimat,
reconeguin, ni que sigui per un instant, el nostre llegat i l’empremta que en ells
hem deixat.