Eva d'Amill
N'hi ha que busquen l'ombra d'un salze del Parc Central o un camí erràtic a les Cinc Sénies;
d'altres, racons en sales d'estudi, arxius o biblioteques. A Ermengol li surt més a compte —és
una manera de dir— trobar un indret solitari com la punta de l'escullera del port. Direu que és
extravagant, o estrany; potser sí, però a aquesta hora i mig apartat del món ningú no el
molesta i, mentre es deixa endur per la cadència sonora d'unes ones que es llancen imprudents
sobre les roques, les hores de pensament i solitud s'allarguen, però resulten força
productives. «Què hi veniu a fer, aquí, cada dia?», ha preguntat el professor Tinyena referint-
se a l'escola. «En tindré prou amb dues pàgines, o una; però vull un argumentari sòlid. Només
una idea, si cal, però consistent. Alguna pregunta?». Perdut en cabòries i meditacions quasi
existencials, Ermengol orienta la mirada perduda cap a l'escuma que escupen les ones i que es
dissol en qüestió de segons. Les onades són volubles, considera. Ara endavant, ara enrere,
endavant altre cop... Dubten. El dubte és el principi de la saviesa, diuen, oi? El mar, doncs,
deu ser molt savi... Què hi faig jo, cada dia a l'escola? Ja dubto prou? —interrogant paradoxal,
sí—. He trobat la manera d'aprendre? L'escola m'empeny a qüestionar i raonar les coses o
només em transmet certeses? És això? Es tracta d'això? Hi ha prou raó, a l'escola? En Tinyena
és bo, em sembla... Perdut en tot això, Ermengol ja no veu les ones ni el mar ni les roques.
Està absort, en diàleg amb si mateix. Tanmateix, encara bo que ningú no el sent pensar en veu
alta. S'esgarrifarien! De cop, clonc, adverteix un cop sec sota els seus peus. Amb cautela,
s'acosta a l'aigua, s'ajup i estira el braç per pescar una ampolla que es gronxa amb la indecisió
de les ones. És estrany trobar una ampolla surant. És cosa de llibres antics, això; d'històries
velles. O no, escolta! Potser encara hi ha ampolles surant a pet d'ones d'una mar tan
tranquil·la com la Mediterrània... I ara! Amb què em surts, tu? Què? Per què no? Bé, potser
sí, no ho sé... Dubta. No tanquis la porta a cap idea suggerent! I si, a més a més, aquesta
ampolla duu un missatge? Ha!, aquesta sí que és bona!, pensa. Un missatge en una ampolla!
Message in a bottle, yeah!, que canta The Police: Sending out an S.O.S. Au, fuig! Aquestes
coses passaven al segle XVIII, home!, amb en dallonses, en... Robinson Crusoe! Vols dir el
nàufrag de Defoe, l'escriptor anglès? Exacte. Bufa! Si en fa de temps! I, ep!, allò ocorria en el
Pacífic ignot i salvatge, no pas en aquest mar d'estar per casa. No, no. En aquesta banyera
d'aigua tèbia que des de l'època dels romans no té cap racó per descobrir, és impensable que
hi hagi nàufrags que es refiïn d'ampolles missatgeres. Bah! Sí, però, quin fet més curiós, oi? I
tant. L'ampolla sembla normal i corrent, és de vidre i de color verd fosc. És una ampolla que
sembla una ampolla —i això a l'era del disseny industrial té el seu mèrit—. Doncs, deu ser
antiga. Hi veig unes incrustacions orgàniques d'elements marins —té, ja parlo com un
diccionari—, una crosta dura i rasposa que mig tapa una etiqueta que no es llegeix gaire bé.
Té un tap de suro, esclar, perquè totes les ampolles que suren tenen un tap de suro estampit al
broc, sinó no surarien. I si està tapada és perquè a dins hi ha d'haver alguna cosa. O potser no.
Sí, home, sí. Sí, què? Doncs això, el missatge. No fotis, coi! Que no? Què, sinó? Falòrnies...
Abans d'obrir l'ampolla, Ermengol ja ha deduït que a dins hi ha un missatge. Per què? Doncs,
perquè és millor la hipòtesi que diu que sí que n'hi ha un, de missatge, que no pas la que diu
que no n'hi ha o que és buida o només hi ha aigua o vi o ves a saber què. Sembla un
raonament tomista, això. Ah, bé. Un missatge, eh? Això mateix. Alerta, doncs! Sí, no ens
precipitem! Quant de temps deu dur surant per aquestes mars de Déu aquesta ampolla? Un
mes? Un any? Deu anys? Cent?! Tres-cents anys?! A veure si serà una ampolla del mateix
Robinson Crusoe?! Però què dius, tu ara! Mare de Déu! Aquest Robinson és un personatge de
ficció! Ostres, m'és igual! Com més hi penso més emocionant trobo aquesta situació
insospitada. T'imagines? Tres-cents anys i com aquell qui no vol la cosa, patapam!, ha caigut
a les meves mans un dia qualsevol de 2015 que casualment m'ha atrapat a la punta de
l'escullera guaitant la posta de sol sobre Burriac. Oh! Quina imatge tan bucòlica...! On érem?
Al missatge. Ah, sí, al missatge. En què quedem, n'hi ha o no? No es veu bé. S'hauria d'obrir,
treure el tap i... O bé enfonsar-lo. No dus pas cap llevataps a sobre? Oh, i tant!, l'he agafat en
sortir de casa convençut que em faria falta quan, com de costum, trobés una ampolla amb un
missatge a dins. Te'n rius de mi, oi? Com ho has endevinat? Va fuig. Amb un bastó prim i una
sabata puc enfonsar el tap i obrir l'ampolla. I si fas malbé el missatge, què, eh? Sí, home!, no
siguis tan primmirat. Ets capaç de destrossar un missatge que durant tres-cents anys ha estat
conservat ací dins només per les presses de saber què hi ha escrit? No et cau la cara de
vergonya? A més, si és tan antic, potser no tens dret a obrir l'ampolla i llegir què diu el
missatge; potser l'has de dur al museu, o a l'ajuntament o... I un rave! L'he trobat jo i vull
saber què diu! Ui, ja veig que això de respectar el patrimoni històric no ho duem gaire bé...
Alto!, estàs atacant la meva consciència. Més o menys. No ho facis, no ho suporto. Bé, ja t'ho
faràs. Vinga, som-hi. Deixa'm fer-hi una ullada. No, que tu te me la vols quedar! Que no n'hi
ha per tant, coi! Ni parlar-ne. Deixa-me-la! No! Que te l'he de prendre? Va, aparta't! No!
Aaahh!!!! Cataclinc-clonc-craix! Hosti, tu, ara sí que l'hem feta bona! Ha estat culpa teva. Ei,
ei, para el carro! Ostres, mira! Un paper? Un paper! El missatge! Ja t'ho deia. Pse... No s'ha
fet malbé. Ermengol aparta els vidres amb cura per no prendre mal i no malmetre el paper de
dins l'ampolla. Se'n surt. Té el paper a les mans. No pot ser sinó un missatge. Què, sinó?
Potser és una broma que t'està gastant aquell pescador d'allà baix. Fa molta estona que hi és.
Qui sap si ha estat ell que t'ha vist i ha pensat: «Ara n'hi gastaré una i, si no piquen, almenys
aquesta estona m'hauré divertit a costa seva, hehe...» Vols dir? Ves a saber. Va home, va!
Com és que és blanc? Què t'estranya? Si té tres-cents anys, no hauria de ser groc? És
esgrogueït, sí. Ah, ja m'ho semblava. T'estàs muntant una pel·lícula, tu, amb això dels tres-
cents anys. Potser sí... Si només en són cent cinquanta, tindràs una decepció? Home, no ho
sé... Quin plom, senyor! Ermengol desfà el nus de cinta vermella i desenrotlla el paper amb
cura i tensió; és a dir, amb molta tensió però poca cura. Quins nervis... El paper, però, no
s'estripa ni es trenca (ei, si fos sec s'esmicolaria de seguida). El desplega del tot i el sosté amb
les dues mans. Hi troba una inscripció: Eva d'Amill. I a sota: Mataró 1855. Què coi és això?
No hi ha res més dins l'ampolla? No ho sembla pas. O sigui, una ampolla amb un missatge
que duu un nom d'una dona, una ciutat i una data? Vols dir que algú va llançar aquesta
ampolla al mar aquí a Mataró mateix el 1855, és a dir, fa cent seixanta anys? És impossible!!!
Això és una aixecada de camisa! Au, fes-te fotre. Jo ja t'ho deia. Càsum l'olla! Aquesta sí que
no me l'esperava! Podria haver estat una broma del pescador, o d'algú altre amb un missatge
de l'estil tonto el que lo lea, o una carta d'amor d'algú que no ha estat correspost, o un desig de
dos amants, o una maledicció d'algun bruixot ressentit, o... Però què dimonis és això? Eva
d'Amill, Mataró 1855?! I ara què en faig, jo, d'això? De què serveix? Certament, no es pot pas
dir que això sigui un missatge; a no ser que sigui en clau i calgui desxifrar-lo. Vols dir? No ho
sé. Ho provem? Provem-ho. Potser Eva d'Amill és una parenta d'Anna de Codorniu, que volta
per les etiquetes d'ampolles etíliques. Haha! Aquesta sí que seria bona! I de què serveix? No,
no pot ser. I la data de 1855? I Mataró? Ui, jo ja descarto que aquesta ampolla tingui cap
antiguitat. No pot ser casualitat que hagi estat trobada a Mataró el 2015 i que dins hi digui
Mataró 1855. No té cap sentit! Hi estic d'acord. Però hi ha una cosa interessant: et fa dubtar.
Bé, més que dubte és desconcert, diria jo. Sí, és una manera de veure-ho. Jo tenia una hipotesi
i ara m'adono que no tenia ni cap ni peus. No era una hipòtesi; era una certesa. Vols dir? A tu
què et sembla? Ermengol es queda en silenci, un silenci actiu, molt agitat, internament
estrident. I la data? Què deu voler dir? Què va passar el 1855 a Mataró. És aquesta la
pregunta correcta? Potser si ara fos a una biblioteca, a un arxiu o a... Calla! Googleja al
mòbil: "Mataró 1855", llegeix i... Mira per on! Qui m'ho havia de dir! I "Eva d'Amill"? No hi
surt. Qui deu ser, doncs? No ho sé. És un nom fals? Un nom en clau? Algú no prou important
per no aparèixer a la xarxa? I si fos un pseudònim o un... anagrama?! No fotis. A veure,
provem-ho, reordenem les lletres. Ermengol s'entreté amb les lletres. Va combinant vocals i
consonants a veure què li surt i.. Ja està! Què dius, ara? Què et sembla? No pot ser! Sí, mira!
Segur? Ja pots pujar-hi de peus. Os pedrer! Visca! Espera't, tinc una pregunta. Dispara. Això
que has trobat què és: una certesa o una hipòtesi? Ostres, ara em fas dubtar! Ah, sí? És broma,
home! Coi! Coi, no: Coll! Ah, esclar! Ei, no en tinguis cap dubte: això sí que és una certesa.
Touché!