RELATS DES DE LA FINESTRA
Ja és el segon dia que estic amb febre. Ja m'he avorrit de jugar a la Play i de veure la televisió. No sé què fer. M'assec en una vella butaca al costat del balcó, que està ple de plantes que el meu pare cuida. Això li dóna un toc acolorit. Aleshores, em poso a mirar per la finestra. Des del meu balcó es veu el parc. Crec que només he baixat a jugar a aquest parc un parell de cops. El meu barri no és un dels més luxosos de Mataró. És un barri on hi ha molta immigració. En el parc solen haver-hi marroquins jugant a pilota. Avui també. Els envejo. A mi m'encanta jugar a futbol. Jugo a l'equip de l'escola. Avui, com tots els dissabtes, els meus companys estan jugant un partit. No sé com aniran, però segur que no gaire bé, ja que avui juguen contra els segons.
Torno a centrar la meva vista al parc. De cop veig una cosa que em trenca el cor. Un home de color està a la font amb quatre garrafes d'aigua de cinc litres. Això vol dir que no té diners ni per a pagar l'aigua corrent a casa seva.
També veig un nen que ha agafat una rebequeria. La seva mare el porta de la mà gairebé arrossegant-lo per terra. A mi em fa pena el nen, però la meva mare segur que es compadeix de la dona. Sembla que les mares es posin d'acord per defensar-se entre elles, mentre que els nens es queden indefensos. De petit em preguntava si entre les mares hi havia una associació secreta per fer que els nens ploressin. Aquesta idea va venir-me al cap després de que jo agafés una rebequeria i totes les dones del voltant donessin la raó a la meva mare. Encara em fa una mica de vergonya entrar al super per si alguna dependenta es recorda d'aquesta anècdota.
En aquest instant la meva mare torna del mercat. Porta el carro ple de fruita i verdura. També ens ha comprat fruits secs per al meu germà i per a mi, ja que ens encanten. Em fa la impressió de que em trobo millor. Vaig a avisar al meu germà. Està a l'habitació de jugar. Està muntant un LEGO. Li encanten els LEGOS. Pel seu aniversari vaig regalar-li un. Quan li dic que la meva mare ens ha comprat festucs s'aixeca corrents. Jo el segueixo cap a la cuina. Ens asseiem i ens posem a menjar. Engeguem la tele i ens posem a fer bromes sobre els programes que donen. De cop em torno a trobar malament.
Torno a la butaca, per mirar per la finestra, tinc la impressió que és el que havia fet que em trobés millor. Ja és gairebé l'hora de dinar. Veig a unes dones subsaharianes baixant cap al mercat. Porten uns vestits que les cobreixen fins als peus. Tot i això són uns vestits amb uns colors llampants amb estampats de flors. Penso que segur que enyoren el seu país i les seves famílies. Van venir a aquí a trobar una millor vida, però han topat amb la crisi. Van a aquestes hores perquè els venedors rebenten el preu de tots els productes per tal no haver d'endur-se'ls a casa seva. No sé quan dinaran. Jo ja començo a tenir gana i m'acabo ràpidament el meu arrós bullit. La febre em torna a pujar. Me'n vaig a fer una becaina, quan em desperto a les dues hores, ja em trobo molt millor. Aleshores la meva mare em diu que em posi a fer deures. A mi no em ve gens de gust, però té raó. Els deures els hauré de fer de totes maneres, i millor si els faig ara que em trobo millor que no pas després, que no sé si em trobaré bé. Just quan estic recollint tots els llibres, entra el meu germà cridant d'alegria al menjador. Ja ha acabat el seu LEGO. Em diu que el vagi a veure. És un castell que li havien portat els reis. Ha trigat dos caps de setmana en muntar-lo. El meu germà està entusiasmat, el seu rostre reflecteix l'alegria de la constància i el treball ben fet. M'ensenya totes les trampes que té. Em diu si vull jugar amb ell. Jo li responc encantat que sí, però cinc minuts més tard no tinc el cap posat en el joc.
Quan me n'adono estic davant de la finestra tafanejant la gent del parc. S'està fent fosc i fa fred. En un racó del parc hi ha un edifici que l'any passat es va cremar, encara dos dels pisos estan negres, sense pintar. Des de llavors al barri no s'ha sabut res de dels seus habitants ni de la família de la víctima que es va precipitar al buit per no cremar-se. Just a sota un nen i el seu pare estant buscant als contenidors del paper i del rebuig. Per culpa de la crisi ha tornat un ofici que havia desaparegut fa molts anys, el de drapaire. La meva mare ens crida per sopar. Mentre vaig cap a la cuina se'm ve al cap una frase que diu el meu pare molt sovint, «La vida és una casualitat». Penso que té molta raó. Jo he tingut molta sort de néixer aquí, en una família en que de moment pot sopar cada nit. Mentre sec davant del meu plat de sopa, penso en el nen del contenidor, ell podria davant del meu plat de sopa, i jo buscant en les deixalles dels altres, per què no.