UNA FUGIDA BEN PREVISIBLE
Sempre he sigut una persona molt curiosa, des que vaig néixer ja van veure
que seria una noia especial. El metge va quedar sorprès pel desenvolupament
que experimentava; deia que avançava d’una manera molt peculiar i impròpia
per l’edat. El meu pare mostrava certa indiferència vers aquestes afirmacions
del metge, però, per contra, la meva mare mostrava una preocupació inquietant
i desesperada. Solia acusar al meu pare de les meves petites diferències.
La meva mare sempre ha sigut una dona brillant. A l’escola aprenia molt més
ràpid que els altres alumnes i en arribar a la universitat el seu nivell acadèmic la
va situar la primera de la promoció. És una dona eficient, que segueix els
corrents establerts de l’època. És la imatge fidedigna de la perfecció, fet que la
porta a preguntar-se per què ha acabat casant-se amb el meu pare. La mare es
considera una espècie poc comuna situada per sobre la raça humana.
Personalment considero aquesta espècie una mica avorrida i banal.
El meu pare és més aviat el contrari. Un home amb esperit bohemi enamorat
dels grans plaers d’aquest món: la poesia i la música. Sempre ha anat voltant
d’un país a un altre endut per les seduccions de cada un d’ells i per aquesta
gran passió pel que és desconegut i per la vida en general. El meu pare creu
en les persones, creu en la vida i creu en la igualtat. Un home ple de valors i
amb el que es pot parlar de qualsevol aspecte. Segons la meva mare “és un
boig que mai porta calers a casa”, però a mi no m’ho sembla pas.
Els meus pares es van conèixer a París l’any 1990. Els dos es trobaven en
aquella meravellosa ciutat per motius ben diversos. La meva mare feia un any
que estava acabant un màster d’economia en una de les universitats més
prestigioses d’Europa i el meu pare havia viatjat fins allà amb la caravana del
meu tiet. Es van veure per primer cop quan el meu pare estava tocant la
guitarra amb uns amics seus en una plaça. Diuen que va ser amor a primera
vista, però clar, analitzant la situació en la que es troben ara... a mi,
personalment, em costa de creure.
La relació dels meus pares sempre ha tingut molts alts i baixos, el meu pare ha
hagut de tenir ben apunt les maletes més d’un cop per si la histèria de la meva
mare el convidava a marxar a un altre lloc. Sempre m’ha dit que si passés això
la nostra relació no canviaria. Recordo que una vegada va citar textualment:
“Bé Marta, si algun dia la teva mare i jo decidim no tornar-nos a suportar més,
jo aniré a veure món. Dins el meu viatge hi ha un lloc per a tu filla meva”. No
creieu que no he desitjat més d’un cop que el meu pare i jo féssim les maletes i
abandonéssim (almenys per uns mesos) aquesta casa de bojos que ha
construït la meva mare, però pensant-ho bé... no sé de què viuríem perquè el
meu pare és un mantingut. No arribaríem gaire lluny i a casa s’hi pot subsistir,
així que deixaria al meu pare que anés a trobar-se a si mateix ben solet, que jo,
a la vora del sofà m’hi estic molt bé. Ja es diu això que com a casa a cap lloc,
oi? Doncs jo ho corroboro.
De què parlàvem senyor agent? A sí, ja ho recordo! Em preguntava per la
desaparició del meu pare! Bé, la meva mare és una caparruda i ha insistit en
posar una denúncia... jo no ho hauria fet senyor agent, ja ha vist quins plans
tenia el meu pare i les converses que manteníem. Ja li he dit a la mare més
d’una vegada que el pare no ha desaparegut, que el pare ha marxat de casa
perquè la seva histèria l’oprimia, i ja se sap que ell era més aviat un ocell que
no pas un peix tancat en una peixera. Ja m’entén, oi? Però és clar... vagi vostè
a fer-li entendre a la meva mare que el meu pare ha acabat tip del seu timbre
de veu i de les seves constants acusacions... ja veuria quin clatellot s’enduria!
Se’n guardaria prou!