En Pau avançava per primera vegada de manera amarga pels passadissos d’aquella
estranya fortalesa que el retindria durant un llarg temps al seu interior. Un cop va arribar al
seu destí, la porta 216, va entrar-hi, un calfred va recorre-li tot al cos fins a estremir-lo,
aquell lloc semblava una fossa plena de tristor, no aquella cambra majestuosa pròpia d’un
castell com li havia explicat la seva mare el vespre anterior. Va passar la nit acompanyat
de la seva figura materna, ell la considerava el seu àngel de la guarda, el seu escut que el
protegia d’un món cruel amb urpes d’animal salvatge.
Els rajos d’un sol imponent van travessar les cortines i van embriagar la sala. En Pau es
va despertar, només posar un peu a terra el va envair una sensació de dolor inexplicable,
no es podia moure, tots els seus músculs s’havien contragut i va caure a terra, una figura
immòbil i en aparença sense vida va envair el terra fred d’aquella habitació. L’Alba va
sentir un neguit sobtat que va fer que es despertes del seu tallat son i contemples la
situació. En veure el seu fill a terra una sensació de por es va apoderar d’ella, va cridar als
metges i va suplicar ajuda a un Déu que semblava que no l’escoltava. Després d’una
estona eterna per aquella mare amb el cor encongit l’ajuda va arribar, i aquelles persones
capacitades van endur-se aquell ésser quasi sense pols.
L’ànima d’en Pau va ser duta a l’interior d’una nova habitació amb una llum blanca
penetrant i aire d’incòmode. Un cop allà els experts van intentar reanimar aquella figura
immòbil, una batalla s’estava duent a terme a l’interior d’aquell infant de pensaments
estrafolaris. S’havia d’enfrontar a l’abisme, un abisme negre de la mort amb una petita
obertura blanca que es presentava com l’únic fil d’esperança a l’interior d’aquells núvols
de tempesta. Viure o morir? Així de senzill.
Després d’uns impulsos forçats amb una màquina que li penetrava el pit en Pau va
començar a retornar al món dels vius. La màquina va començar a captar el seu pols. Va
tornar, d’una manera forçada, però l’ànima d’aquell nen no marxaria encara.
Després d’un dia i mig de llarg repòs semblava que en Pau es recuperava, el primer que
va poder reconèixer va ser la seva mare, tenia la cara xuclada i el rostre cansat. Volia
articular una simple paraula però la seva boca no s’obria, tampoc podia moure cap
múscul, estava allà, lligat amb unes cadenes de ferro imaginaries que l’obligaven a
quedar-se en aquell petit llit. Resignat per no poder moure’s, va començar a pensar i a
recordar que havia passat. Va recordar la cara d’aquell mag que l’hi havia salvat la vida,
era tal com li havia explicat la mare. Una persona que té la capacitat de curar i ajudar però
amb l’inconvenient del dolor, admirava aquella figura, les dues postures se sobreposaven
en una única figura venerable. També va recordar els altres cavallers que com ell restaven
a les seves habitacions esperant que els cavalls de ferro els dugessin a la nova batlla.
En aquell moment es va sentir alleujat, es trobava a gust a l’interior d’aquell castell ple de
cavallers i mags i va pensar que no li importaria quedar-s’hi, ja que com li havia dit la mare
s’haurien de quedar molt de temps, perquè el rei de la fortalesa havia demanat els seus
serveis. Amb aquest pensament es va dormir. Va ser un somni etern, més llarg del que ell
hagués desitjat, es va sentir la seva última respiració, i aquella ànima va marxar
definitivament del món dels vius, aquell petit cavaller seguiria lluitant sempre, des d’un lloc més allunyat.