La que balla
El greix de les hamburgueses que cuinava li deixaven el front brillant i les mans
angoixosament enganxoses. Al mateix restaurant, intentava rentar-se, però tot allà
semblava traspuar la mateixa substància oliosa.
Va acabar el torn i es va escolar entre les ombres que envoltaven el local, il · luminat amb
llum blanca, com d'hospital.
Portava uns cèrcols platejats enormes, eren les seves arrecades preferides, mitja
cabellera i roba molt fosca. Va entrar en un bloc molt pròxim al polígon d'on sortia. Va
creuar el saló, els seus pares miraven la televisió a tot volum.
Va entrar a la dutxa, desesperadament. L'aigua li va mullar primer clatell, després li va
relliscar per l'esquena i va mullar el seu cos petit, groguenc i prim. Va enfonsar les ungles
en l'embolic del seu pèl negre i va decantar el cap cap enrere, perquè, per fi, entrés en
contacte amb l'aigua. I lentament, es va mullar la cara. Aquesta pluja artificial, constant,
s’ho va endur tot pel desguàs .
Va iniciar el seu ritual: es va assecar el cos i el va embotir en un vestit, de lluentons, blau,
curt i de tirants. Després, unes mitges, genolleres i de negre opac i uns talons de sandàlia,
platejats.
Es va llevar l'excés de maquillatge corregut i negre dels seus ulls i es va pintar els llavis
també d'un color fosc.
El vent de mitjanit li acaronava les cuixes, es va abrigar amb la seva molesta jaqueta i va
pujar a l'autobús. Va rebre alguna mirada de desaprovació, però a ella semblava no
importar-li. Mentrestant, recolzava el seu caparró en una de les barres metàl·liques, amb
les ninetes enlloc, imaginant els passos de ball.
Va baixar desesperada, escodrinyant l'horitzó. I a cent metres de la sala va sentir el batec
de la discoteca, el cartell parpellejava i les seves lletres de neó es retorçaven sobre la
porta.
Va entrar i la música se la va endur dins. La música, el ritme, li bategaven al pit, a les
temples. Va lluitar per ficar-se entre la multitud i el seu cos blanquinós es va desfer sota
les llums. La seva columna es va relaxar i va tancar els ulls. Es va deixar portar. I el so la
va fer ballar. Entre tota la gent, ella, va desaparèixer.
Els lluentons es reflectien en els seus braços i els cabells encara s'assecaven creant
petits rínxols. La pell dels seus omòplats lluïa com la pell més dolça i suau del món. I va
alçar els braços, els va alçar i es va perdre sota ells, fins que va haver de saltar. I com un terròs de sucre
es va dissoldre entre la multitud i sola va somriure.