ELS ENVERGONYITS
Un noi, jo. Ah, que qui sóc? Sóc en Jaume . Però això és el menys important en el que us vull explicar.
Sí, aquest era jo. Un noi molt eixerit, alt i prim. Feia dos anys que era nou a aquella escola, havia fet bastants amics, i continuava mantenint els meus amics de tota la vida, amb els que havia crescut. Però això en aquell moment no m’importava, no, gens ni mica. Estava preocupat, i bastant. Suposo que tots alguna vegada heu estat enamorats, no és així? Doncs aquest era el meu cas, jo ho estava. Estava molt, molt enamorat, i ella, ella era molt maca, i simpàtica, i intel·ligent.
Feia setmanes que m’agradava aquella noia, ella, es deia Elena. Els dissabtes ens veiem, i entre setmana, pel passadís. Però no ens podíem dir gaire cosa, ja que no teníem temps. Quan parlàvem més era el dissabte. Era el meu dia preferit.
Jo, els divendres, em quedava a dinar, i jugava a futbol amb els meus amics. I alguns altres dies de la setmana, també m’hi quedava. I també jugàvem a futbol, o anàvem a informàtica, a jugar amb els ordinador. Fins que ella, també es va començar a quedar a dinar els divendres. Cada cop ens fèiem més amics i parlàvem més. Tot començava a encaminar-se.
Jo, tenia un amic, que es deia Toni, ell, també estava encapritxat d’una noia, aquesta es deia Anna. L’Elena i l’Anna eren molt amigues, com en Toni i jo.
Un dia, estava parlant amb en Toni, i em va dir que ho havia aconseguit, que per fi estava amb l’Anna. Que des d’aquell moment era la seva novia. Jo, el vaig felicitar i li vaig dir que a mi em quedava poc, que en un curt termini també tindria novia, l’Elena.
Al cap de tres dies, tres dies llargs i cansats, em vaig decidir. Vaig decidir de llençar-me. I així va ser. Tot va anar sobre rodes. Ella també m’estimava. Em vaig posar molt i molt content, va ser el dia més feliç de la meva vida.
Jo, com va fer en Toni, també li vaig explicar. Li vaig dir que l’Elena era la meva novia. Que estàvem junts. Ell, em va felicitar i em va dir: - Jo ja et vaig dir que ho aconseguiries!
La setmana següent, gairebé no ens paràvem, teníem vergonya. Però vam decidir de parlar-nos, de treure’ns la vergonya i ser una parella normal. Però la resta de gent del col·legi, es van assabentar. Cada cop trobàvem algun entrebanc.
Ja havien passat nou dies, i en faltaven tres perquè féssim una sortida de quatre dies. Era una sortida organitzada pels escoltes de Mataró. L’Elena i jo, hi anàvem cada dissabte, per això era el dia que podíem parlar i parlar. Marxàvem per setmana santa, per pasqua. Tots dos esperàvem que arribés amb candeletes, teníem moltes ganes d’anar-hi, ja que podia ser el moment decisiu per trencar d’una vegada per totes amb aquella vergonya i tonteria que portàvem a sobre.
Per fi va arribar, ja era el primer dia de pasqua, l’Elena i jo, ens vam assentar junts a l’autobús, i ens vam passar tot el viatge parlant. Aquest va ser el primer pas. Després d’una hora llarga de camí, vam arribar a la casa de colònies i ens vam instal·lar a les habitacions. Ella i jo, ens vam posar a les lliteres de dalt, a prop l’un de l’altre, per poder parlar a la nit.
Van anar passant els dies, cada dia era millor que l’anterior. Vam acabar superant la vergonya els dos. Ja no en teníem gens ni mica. Però faltava quelcom, alguna cosa... Fins que va arribar l’últim dia, i per a mi el millor sens dubte. Va ser en aquell precís moment, quan els nostres llavis van entrar en contacte. Ens vam fer un petó, i després d’aquell un altre. Ens vam mirar als ulls, jo, mirava els seus ulls, eren marrons. Però no només em vaig quedar amb la primera visió, sinó que vaig mirar més endins. Em deien que m’estimava.