Estic a punt.
Tot i que, fa temps, que les cames em fan figa, i se’m percep la meva veu amb el so impropi de ràpides inflexions i canvis d’intensitat que li donen la semblança de tremolor i indicant el torbament de l’ànima, el sentiment d’inquietud i la commoció psicofisiològica que hom experimenta davant d’una contingència o possibilitat imminent que s’esdevingui algun dany material o moral imaginat, estic a punt.
Davant de tanta controvèrsia sobre el que cal fer i el que realment ocorre, sols em queda, com a mètode recorrent, l’actitud que suporta, endura, sense posar una cosa davant de l’altra per fer-li obstacle o per a combatre-la o per oferir-li resistència al conjunt de forces psicològiques que, en un malalt, s’oposarien a la seva guarició.
No tinc volta enrere, ni la vull, ni l’estimo oportuna, sols la meva excitació nerviosa em prohibeix gaudir ara del que crec, convençudament, que serà realitat aquest afer que m’ocupa amb tanta insistència. La crec convenient i li tinc plena confiança d’aconseguir, tot i la paradoxa que suposa d’abastar-la.
Demà, tot ho veuré amb el prisma d’un altre color…
Reflexions.
Sensacions
Avui a la cafeteria t’he vist, em sortia foc per la pell. Durant uns segons, uns quants segons t’he vist. Ha estat el temps suficient per retraure’m de manera anormal les parets del meu cor i pulmons, amb la consegüent afectació de les meves funcions vitals, i per adonar-me que no eres tu.
Tot i la transcendència del meu afer a Barcelona, li he restat ponderància. Em trasbalsava commensurablement una cita. El temps se m’escolava de les mans, fruit de la impetuositat que em caracteritza, però el rellotge no sé perquè no avançava.
T’he vist. Sí, t’he vist a la carretera, mentre conduïa. He tancat els ulls uns segons, molt pocs i t’he vist. Rient… Sí, així et veig, essent pressa per un sentiment de viva alegria, de satisfacció i de derisió.
T’he vist mentre feia benzina. El venedor tenia un aspecte peculiar, com el que té el teu rostre. Me l’he quedat mirant força estona restant amb l’ànim suspès en la contemplació i admiració per una imatge que hi ha clavada dins la meva retina des de fa ja temps.
I quan ha penjat la mànega, he percebut una realitat diferent a allò que representava exactament la meva realitat i que havia aconseguit copsar d’una manera ràpida, inesperada i, alhora, robada.
Li he dit gràcies, amb inquietud angoixosa, per tal d’allunyar-me’n corrents i, lògicament, per evitar un error consistent a prendre una persona per una altra.
Per fi, t’he vist brillar materialment amb gran esclat, amb gran lluïssor, davant del sol. Gairebé m’he ofuscat la visió amb la llum que irradiaves, i no sabia que fer.
Avui t’he vist… i ara ja puc dir que no sols et penso, sinó que ara també et veig.
Colpir… de l’italià… colpire.
L’he tocat. L’he encertat, amb certa precisió. M’ha afectat, amb una excitació produïda per distintes formes d’estímuls sobre les meves terminacions nervioses sensitives dels meus dígits, de manera forta, sense pensar-m’hi gaire, és a dir, bruscament.
- “I he plorat!”
L’estat d’ànim m’oscil·la entre el plaer i el desplaer. La meva reacció és relativa a l’objecte que la provoca, em balandreja entre l’atracció i la fugida.
- “d’il·lusió!”
Tinc una viva satisfacció, dels meus sentits i de l’ànim provocada per la meva possessió i per la idea de quelcom agradable i atractiu m’està succeint. Té el poder d’atraure’m i em sedueix. Em captiva per la seva bellesa, em sedueix per la seva gràcia.
- “per les eternes passions!”
He sentit un viu plaer, especialment per saber que sóc posseïdora de tu, perquè sé que ets consecució d’un desig, d’un sentiment de goig i d’alegria absoluta.
- “que viurem junts!”
Ara estic vivament impacient per estar plegats.
Ahir, et vaig veure.
Fa temps que les cames em fan figa.
Saquets petits aferrats a mi.