3 de febrer 15:05h
No puc deixar de pensar en aquell dia. Les paraules del noi amb qui vaig ensopegar ressonen dins del meu cap. El seu insult em va deixar tan atordida que no vaig poder ni fixar-me en la seva cara, sols recordo vaig fer una passa enrere i notar que havia trepitjat algú. Com a reacció natural, vaig aixecar la mirada per disculpar-me i tan sols vaig poder veure com un noi més alt que jo, ben plantat i atractiu, s’allunyava xiuxiuejant unes paraules grolleres, denigrants... dolentes.
Aquesta frase ressonava dins meu i em va perseguir durant tot aquell dia, durant tots els altres dies, durant tots els minuts i segons que la meva ment volia. Jo ja no la manava. Ella sola repetia dins meu aquells mots i em feia preguntar-me: I si fos veritat el que m’ha dit? I si tothom que està al meu voltant ho pensés i no s’atrevissin a dir-m’ho?
10 de febrer 17:25h
Avui he arribat a casa marejada. El dia s’ha fet molt llarg, especialment les classes després de l’esbarjo. Suposo que no hi estic acostumada. Però era incapaç de desembolicar aquell paper d’alumini que amagava en el seu interior l’entrepà fet per la mare. Sentia el paper cruixir sota els meus dits a mesura que agafava l’entrepà amb més força. No obstant això no tenia voluntat suficient per menjar-me’l. L’he estat carretejant durant aquells quinze minuts de pausa sentint una nàusea interior de la qual només me n’he sentit alliberada al llençar l’entrepà a la paperera abans d’entrar a la classe.
11 de febrer 11:40h –Examen de Català
No em puc concentrar. Noto com la ment se m’està ennuvolant. Em costa distingir les paraules i la mà em tremola. Necessito sortir de l’aula. Sento tota la pressió sobre meu. Els meus companys mantenen el silenci i el professor es passeja entre els passadissos formats per l’alineació de les taules. No puc més, em sento incapaç d’avisar el professor. De cop, ja no hi sóc. De mi només queda el meu cos, que xoca amb el terra fred.
11 de febrer 12:35h
Altra volta, el meu inconscient crea imatges. Tot és blanc i només em veig a mi, sola, davant d’un mirall. I sento que la història es repeteix. Una altra vegada el mirall i jo, reflectint els meus defectes. Intento fugir, però ell sempre hi és. Intento córrer, accelerar, allunyar-me d’ell. Però cada passa que faig és una batalla perduda. Ell sempre és al davant. Intento pensar una manera d’evitar-lo. Però alguna cosa dins meu canvia i em paro en sec. M’adono que ell no existeix, que sóc jo. Jo sóc el problema.
Ja n’hi ha prou, vull sortir ja. Miro al meu voltant i no hi ha res. Em sento desanimada, frustrada, atrapada. Sola. Em passejo buscant la sortida. Però no tinc esma per continuar. Em sento marejada altre cop. Tot comença de nou, i deixant caure algunes llàgrimes, se’m tanquen els ulls.
11 de febrer 12:37h
Em desperto a la recepció de l’escola. Tinc la sensació que he estat inconscient durant molta estona. Totes les mirades es dirigeixen cap a mi, cosa que m’incomoda ja que això és el que he estat evitant aquestes setmanes. Per sort, ja han avisat la meva mare que, portada per la situació, se m’enduu cap a casa.
A l’hora de dinar, la mare em pregunta si tinc un problema amb els amics, amb els estudis, amb el menjar... però jo li nego rotundament. Sense confiar del tot, em prepara un plat d’arròs per recuperar-me. La mare és allà. Fa veure que regira alguna cassola i alguna altra paella, però és allà. De reüll, em vigila, em controla. Agafo la cullera amb una gran nàusea interior, i puc notar-la, però no només a l’estomac, per tot el cos. Entenc que el que estic fent és molt perillós, he de menjar. Però la situació em supera. Mecànicament i sense poder-ho evitar, deixo la cullera en el lloc inicial i poso la mirada en els ulls de la meva mare. M’aixeco de la cadira sense deixar de mirar els seus ulls. Uns ulls de tristesa i en els que hi puc intuir el sentiment de decepció. L’últim que veig abans de marxar per la porta són llàgrimes en els seu ulls.
M’estiro al sofà de casa. Tot està en silenci... Aquest silenci és el que més mal em fa, perquè permet que les paraules del meu cap sonin més fortes que mai. Però el pitjor és quan em miro al mirall, sola, i sempre em ve al cap les paraules que ho canviarien tot: “Tingues compte, VACA”.
I m’agafo les cames per tancar-me en mi mateixa, esperant que les paraules se’n vagin algun dia del meu cap.