OLORS
Plou. Mentre contemplo aquella fotografia plena de records, se sent la remor de les gotes de la pluja repicar contra la finestra de la cambra. Tot al meu voltant és blanc, aquell color s’havia convertit en el meu més lleial còmplice des que aquell fet em va canviar la vida. Jo no vull ser aquí. De fet, què hi faig? Perquè no puc ni trepitjar l’asfalt moll de la carretera? Mil preguntes em ronden pel cap mentre segueixo contemplant aquella fotografia que em té robada l’ànima. Mare...on ets?
-Va, Èlia, si us plau, comporta’t, que ja ets tota una senyoreta i les senyoretes no fan aquestes marranades-. Em diu la mare amb autoritat mentre m’agafa dolçament de la mà i m’incita a entrar al tren.
On anem? Trobo que per la cara que fa la mare, ni ella mateixa ho sap. Entrem al vagó juntament amb una esvalotada infinitat de persones. La mare de seguida troba a l’avi dins el tren i el saluda eufòricament. Oh, l’avi, quant de temps! Sense pensar-m’ho, em tiro als seus braços i ell m’agafa i m’enlaira com si fos una delicada i dolça nina de drap. El seu somriure desborda tendresa. Perquè me l’estimo tant, a l’avi?
-Avi, avi, seu al meu costat! – Li dic. I, seguidament, el seu increïble somriure torna a desbordar felicitat. Ben segur que n’està orgullós de tenir una dolça i bufona neta de 9 anys com jo, no tots els avis del món tenen aquesta sort.
Els adults inciten una conversa de “grans” a la que, pel que veig, no hi estic convidada, de tal manera que sec al costat de l’avi i em limito a observar. Veig que l’avi duu penjada del coll una d’aquelles màquines de fotografia antigues que li tenen robat el cor. Sense pensar-m’ho, tibo ben fort de la mà de la mare i li demano a l’avi, com una educada senyoreta, que ens faci una foto a mi i a ella. L’avi riu, i jo ric amb ell; m’encanta el seu sincer somriure. D’un bot passo al seient de davant i m’aferro, com mai m’he aferrat a res, al prim braç de la mare. Oh, la seva olor! Aquella dolça olor a mare que tant m’agrada! L’avi somriu i jo faig la rialla més sincera que mai he fet. Se sent el so del botó de la càmera i de la màquina surt un petit tros de paper que va a parar a mans de l’avi.
-Maquíssimes, com sempre! – Exclama ell al veure els nostres radiants rostres. Aquella fotografia havia captat al cent per cent la senzillesa de la mare i, com no, també aquella olor a mare que només ella desprèn; aquella olor a mare que tant m’agrada... Tanco els ulls uns segons per poder gaudir d’aquella màgica sensació que m’envolta. L’avi, la mare i jo junts, rient i conversant; amb els sentiments a flor de pell... Què està passant?
- Mare, avi... és el pare, oi? Anem a veure’l! És això, sí!! – La meva pregunta sembla sorprendre’ls moltíssim, es pensaven que no ho endevinaria! De cop, callen i un gran silenci regna al vagó.
- No, nena, no. El pare va emprendre un llarg viatge anys enrere i ja arribarà el dia de retrobar-lo –. La mare fa una llarga pausa, com si li dolgués pronunciar les paraules que estava pronunciant i, finalment, parla. – Èlia, oblida-te’n del pare, vols? La veritable raó per la que som aquí és...
Mil olors entren per les meves fosses nassals cada cop que dirigeixo la vista cap a aquella fotografia. El temps ha passat, jo he crescut, i les olors han perdurat en el temps amagades en el més profund de la meva ànima. Tant les últimes paraules de la mare com l’olor que desprenien, van quedar tancades al meu cor, sota una clau de la qual únicament jo sóc posseïdora. L’únic record que tinc de la mare són aquelles olors, que encara rescato quan més em calen, i aquella fotografia penjada de la blanca habitació d’hospital que ens va fer l’avi just abans de... veure-ho tot negre. On era l’avi? On era la mare? No recordo res d’ells. Ells mai em van arribar a dir el perquè d’aquell maleït viatge que va acabar amb les seves vides. Crec que al final vaig acabar tenint raó, anàvem a retrobar-nos amb el pare; tot i que alguna cosa m’ho va impedir a mi.