Mare, pare
Avui fa deu anys i sis dies que vaig pujar a aquell tren. El soroll estrident, el fum, els plors i les empentes que rebia de totes bandes mentre intentava avançar em desorientaven cada vegada més, i no va ser fins que vaig tenir un peu dins el darrer vagó que vaig adonar-me que no em seguíeu. Recordo com si fos ahir aquell calfred que em va recórrer l’esquena sencera. Els ulls em van quedar clavats, secs. No podia moure’m, ni plorar. Tan bon punt les cames m’ho van permetre vaig mirar d’arrencar a córrer cap a vosaltres, però aquell home simpàtic de la gavardina, que m’havia ajudat a fer-me un lloc entre la multitut amuntegada a les portes, m’estava agafant el braç amb força. Vaig deixar anar unes quantes patades, però no aconseguia desfer-me d’aquells dits grossos que tot i que m’agafaven amb força, em transmetien una immensa comprensió . No vaig aconseguir abraçar-vos, tocar-vos per últim cop. Aquelles portes pesades van tancar-se de cop, com les meves ganes de viure a l’adonar-me de què anava tot allò. Finalment vaig poder plorar, ho necessitava. Vaig agafar-vos molta, moltíssima ràbia. Jo mateix em sorprenia. Pensar amb vosaltres treia tot el pitjor de mi. M’havieu ferit com mai ningú ho havia fet i, tot i que era conscient que l’home de la gavardina no feia ni un pas més ni un pas menys que els que feia jo, em sentia sol, molt sol. Vaig passar hores i hores plorant enmig del silenci interromput regularment pels sotracs que feien les rodes velles del tren. Uns quants ulls castigats i abatuts em miràven com si haguéssim compartit alguna cosa. Alguna cosa que jo en aquell moment no vaig saber identificar però ara sí: la pèrdua d’aquelles persones que més estimes.
Els propers dies no van ser gaire millors. L’apatia inundava el meu cos. Estava tan desgastat interiorment que tot jo havia perdut la poca gràcia que tenia.
Poc a poc i sense haver-ho de fer explícit, vaig trobar en l’home de la gavardina una persona amb la que, si més no, passar l’estona. Més endavant aquell home va passar a ser amb l'única persona amb la que em vaig atrevir a dir les primeres paraules, i finalment la persona que em va retornar les ganes de viure. Més endavant vaig saber que era mossèn Marc, un vell amics del pare. Gràcies a ell i a les seves paraules tan sàvies ara sóc on sóc. Aquest és el meu tercer any a la universitat i crec que ara, després de deu anys i sis mesos, sóc capaç d’explicar-vos per primera vegada com em vaig sentir i de, a pesar de tot, donar-vos les gràcies per haver-me fet tal favor. Gràcies a vosaltres m’he format, gràcies a vosaltres puc ara entendre per què em vau fer marxar d’aquella manera. I és que la guerra s’apropava a una velocitat d’espant, i evidentment al cap de dos dies de marxar jo, la guerra s’apoderava dels carrers de la ciutat. Ara miro enrere i penso que el meu patiment podria haver estat immensament més gran veient-vos patir o fins i tot, qui sap, morir.
Avui, després de tan de temps, en veig en cor de perdonar-vos, fer-vos saber que en el fons mai us he deixat d’estimar i dir-vos que no heu perdut un fill, sinó que l’heu salvat.