EL CAU DE LES
DISFRESSES
Fa fred dins el cau de les disfresses. Les hores passen nues i els
minuts moren de set. Les nines semblen verges de cera. No deixo de
pensar en el gos esventrat fora la caseta, amb la sang omplint el bol
de les galetes. El veig pel rosetó de les golfes. Fa estona que no
sento soroll. Vaig amagar-me a correcuita i estic descalç. Els esgarips
dels ratolins m'esglaien les orelles i em fan pessigolles als peus. No
em devien veure perquè no m'han buscat.
Si vinguéssin els oncles... Hauran de fer servir el picaport perquè el
timbre no funciona des de la tempesta de la Nit de Nadal. Els pares el
van comprar defectuós i no el varen tornar.
Jauen estesos al menjador, oberts de dalt a baix, amb les cames
trencades i els caps girats enrere, com ninots esparracats. Primer els
van estomacar. Després, a poc a poc, la dona els lligava mentre
aquell brètol els apuntava amb una pistola tan petita que semblava
de joguina (Ningú va voler comprovar-ho). No van trobar res. Som
pobres, ara. Es van emprenyar molt. La noia correguè fins a la cuina,
prengué el ganivet més gran i l'atançà al lladre, que semblava son
pare. Començà la macabra dansa dels esbudellaments. El pare, obert
des de la tràquea fins els ous, arrencats. La mare, violada, penetrada
amb aquella esmolada fulla, amb una cesària fins al coll. El fetus no
va respirar mai fora d'ella... Després els deslligaren i els llançaren per
Ho vaig veure tot des de dalt de l'escala. Vaig correr en silenci fins el
cau de les disfresses. Gairebé faig caure el Pare Noel que s'enfilava a
la terrassa... Una ràdio canta fum, fum, fum... Encara no goso sortir.