Tot anirà bé
I sonava aquesta cançó que tant t’agradava, una melodia trista de piano, bastant melancòlica
la veritat. 0Sempre has tingut un gust molt estrany per això de la música, crec que es deia For
River... sí just aquesta. No paraves d’escoltar-la, i com m’empipaves! Sabies que no
m’agradava ni sentir-la, i ara, li he acabat agafant apreci. Acostumaves a dir-me que la música
d’un piano podia transportar-te a un món paral·lel, pensava que eres boja, que deliraves. Em
parlaves d’un lloc on no hi haguessin lleis físiques, on no hi hagués ningú, on els olors et
vinguessin de qualsevol lloc, era igual si plovia o nevava, tot olorava sempre igual. Eres boja,
però disfrutava, i ara un temps més tard, escolto la teva biblioteca musical i et veig allà
somrient, xerrant com sempre, amb la teva parsimònia tan característica… I ric, perquè et veig
tan sencera, tan serena, que no puc fer altra cosa que riure.
Miro enrere i no recordo quan ens vam conèixer, hagués quedat molt maco que recordés el
dia i l’any exacte, però no és així, no tinc ni idea, tu eres la de les dates, eres tu qui m’avisava
quan s’apropava un esdeveniment important, ho planejaves tot amb mesos d’antelació i allà
estava jo, un brètol que no sabia ni en quin dia vivia. Recordes quan vaig oblidar-me de
l’aniversari dels meus pares? Encara no m’explico com vas saber que em faltava el regal, però
sigui com sigui allà estaves tu un altre cop per ajudar-me.
Recordo encara el dia en que et vaig dir que no teníem suficients diners, i que havíem de parar
la construcció de la casa, i que probablement mai la veuríem acabada. En el mateix instant en
el que et deia la notícia vaig notar un fort dolor al pit, aquells ulls verdosos em miraven, ara
vidriosos per les llàgrimes que baixaven per la teva blanquinosa cara, m’abraçaves amb força, i
amb una veu tènue i apagada em deies que ‘’tot aniria bé.’’ Ara sé que era mentida, però
aquesta habilitat teva per reconfortar-me i fer-me creure que tot s’arreglaria, sense que
importés el que estigués passant... tenies un do especial per aquestes coses.
Crec que mai t’ho vaig comentar, però al començament del teu tractament, em van recomanar
assistir a un centre, ‘’teràpia de grup’’ es deia el programa. Ens reuníem un cop per setmana, i
cadascú explicava les seves penes. Era com una mena de comuna, ens ajuntàvem i ploràvem,
no se ben bé per que ho feia, però no em va servir de gaire. Hi havia una dona gran, el seu
marit portava ja tres anys rebent el tractament, però segons el que ella deia no hi havia hagut
cap millora. Jo no m’ho volia creure, necessitava continuar amb aquell petit brot d’esperança
que tu em transmeties cada cop que em miraves amb aquella cara teva, em feies semblar un
babau, em podria haver quedat tota la vida mirant el teu somriure, però l’horari de visites es
reduïa a una hora diària.
Els primers mesos van ser els pitjors, no volia acceptar-ho, no entenia perquè t’havia de passar
a tu, no sabia què havíem pogut fer malament, i durant setmanes vaig estar culpant-me per si
hi havia quelcom que hagués sigut el detonant d’aquella situació. En canvi tu, continuaves amb
el teu somriure i la teva tranquil·litat, encara en aquells moments vas ser tu qui em deia que
no passaria res, que tot aniria bé i que d’aquella ens en sortiríem com ja ens havíem ensortit
altres cops.
Passaven els mesos i no milloraves, perdies el pèl, la vista... però jo et seguia veient preciosa, i
tu... tu continuaves animada. El tractament s’anava encarint, la mútua ja no volia fer-se càrrec
de les despeses mèdiques, mai t’ho vaig dir però vaig llogar el pis i marxar a casa dels meus
pares. La teva germana em va ajudar en tot el que podia, però com ja saps ella tampoc podia
aportar massa.
Anàvem amb l’aigua al coll, però m’era indiferent, sempre i quan sabés que a l’endemà et
podria tornar a veure, tombada amb aquella lletja bata blanca que vaig arribar a odiar. No
m’ho explico, com amb les circumstàncies que estàvem passant, eres capaç de dir-me que no
m’oblidés de l’aniversari dels pares, sincerament no ho entenc... no entenc com eres tant
forta, no entenc d’on treies les ganes de seguir allà, no entenc com després de tant de temps
l’únic que no perdies era aquell somriure d’orella a orella. Encara que no poguessis veure,
percebies el moment exacte en el qual apareixia per la porta. I sabies, perfectament, com em
trobava aquell dia, em coneixies tant bé. Em donava la sensació que em coneixies millor del
que jo em podria arribar a conèixer mai.
Tu eres la de les dates, però d’aquell dilluns m’enrecordarè sempre. Per algun motiu l’infermer
va deixar quedar-me a dormir a l’habitació amb tu, no vas patir, ni et vas moure. Vaig
despertar-me animat, tenia la sensació que tot aniria a millor, però... allà estaves, estirada,
amb aquella horrorosa bata blanca, amb els ulls tancats i uns llavis que deixaven a la vista el
teu últim somriure.
Bé doncs, aquí estem avui, per donar-te el teu últim comiat. Estaries tant orgullosa de com
està sortint, t’imagino asseguda a algun seient d’aquest de primera fila, escoltant la melodia
que toca el piano, agafant-me de la mà i dient ‘’ tot anirà bé’’.