Memòries d’un mort en vida.
La present no és una història moralitzadora. No pas per l’exemplaritat dels seus
fets , ni per les reflexions que es poden establir mentre es va llegint , sinó
perquè aquesta història comença en un cementiri.
Com cada vespre em dirigí cap al cementiri dels caputxins per exercir la meva
feina: enterrador de difunts . Aquesta feina a mitja jornada començà com a un
ofici provisional per tal de poder tapar els forats , mai millor dit. Tot i així , la
mala sort que útimament em persegueix o les circumstàncies de la meva fosca
vida , m’han lligat a aquesta feina durant l’últim lustre.
Tornant a aquell vespre del desembre de 1885 seguiré amb la meva història.
En un principi , la jornada començava com qualsevol altre : agafar la pala del
magatzem i una espelma per combatre la foscor de la nit. Un cop ho vaig tenir
tot a mà , em dirigí cap al petit turó del cementiri per començar la feina.
Després de cavar durant dues hores en el lloc indicat per la famíla del que seria
l’ocupant d’aquella plaça tot just el matí següent , encara no havia enllestit la
feina ; curiosament i per imprevist meu , aquell terreny de la zona més verge
del cementiri era més dur del que m’esperava.
Tot i concentrar-me en la meva tasca , no podia evitar pensar en els problemes
que inundaven la meva vida . El lloguer , les medicines de la mare i el que aviat
seria l’enterrament del meu pare m’agoviaven.
Cada cop que enfonsava la pala en aquella sorra compacta , notava com els
braços em pesaven i les mans em començaven a fer figa.
Una hora més tard , ja gairebé tenia enllestit el sot de dos metres de profunditat
que , tal i com afirmen , és suficient per donar el descans etern als difunts .
El cop de la pala amb un amterial diferent a la sorra i a les pedretes a les que ja
estava acostumat , em picà la curiositat , així que vaig agafar l’escala del
magatzem a tota pressa i vaig retornar al forat per fer-hi una ullada més
Un cop avall i amb la pala entre les dues mans , vaig tornar a picar sobre el
mateix lloc que abans, però el so que provocà el cop no era el mateix que
recordava , sinó que rebotà amb el que semblava ser la tapa d’un taüt.
A cas m’havia equivocat sobre la localització del forat? O potser havia estat un
error de l’administració del cementiri?
Dut per la por d’errar , em vaig convèncer de tapar el forat i dirigir-me al matí
següent amb l’administració del cementiri per fer la comprovació.
Quan ja tenia la pala carregada amb la sorra del mateix forat que estava
disposat a tapar , la curiositat em dugueren a baixar de nou i fer una ràpida
ullada a l’interior del taúd.
Vaig retirar la sorra que encara tapava gran part del taüt per tal de facilitar la
feina que em tenia proposada.
En un obrir i tancar d’ulls , la silueta del taüt va quedar al descobert , així que
vaig procurar de mirar si hi havia alguna inscripció a la tapa , ara que era nua ,
que m’anticipés el contingut del taüt. Al contrari del que havia mentalitzat
mentre netejava la tapa amb el mateix mocador amb què em vaig treure la
suor de les mans i el front amb anterioritat , no hi havia cap inscripció.
En aquell moment , fou poc el que m’estrenyà l’absència de lletres gravades.
Sense pensar-m’ho dues vegades , vaig fer servir la pala com a palanca per
facilitar l’obertura de la tapa. Tot i així , la tapa no cedí amb facilitat.
La pols que sortí de l’interior del taüt amb sospitosa força , m’impedí
contemplar de primer temps el contingut d’aquella caixa. Em vaig fregar els ulls
amb el mateix mocador esmentat abans i vaig estornudar un parell de vegades
per tal de netejar els meus pulmons d’aquella pols antiga i morta i , per fi , vaig
poder contemplar esgarrifat el motiu que em portà cinquanta anys després a
escriure aquestes línies.
Un cadàver , descomposat i amb les extremitats separades del que un dia
havien sigut les seves unions , amb una vestimenta d’una moda ja passada ja
fa molts anys , em mirava sorprès.
Jo , esgarrifat , vaig caure d’esquena i em vaig quedar sentat en una de les
quatre parets del forat ,que havia excavat anteriorment, sense cap possibilitat
de moure’m. La por em paralitzava. Just després , vaig perdre la consciència.
Em vaig despertar d’aquell son obligatori poques hores després , desorientat
per la foscor que encara no havia sigut dominada per la claror de l’alba .
Tot i estar una mica estabornit , encara podia recordar el motiu del meu
desmall poques hores abans , estava convençut que tots aquests
esdeveniments esmentats , havien sigut un somni o una al·lucinació provocada
pel sobreesforç de la feina que tenia encomada.
Vaig disposar-me a aixecar-me ajudat per les dues mans . Un cop dret ,em vaig
adonar que aquell cadàver que m’havia semblat tan viu com jo mateix, no era al
mateix lloc on portava descansant , pel seu aspecte , un segle com a data molt
propera. M’esgarrifé , i dut per la por de la situció vaig caure d’esquena a
Un cop vaig haver obert els ulls just després de l’impacte del meu cap amb el
coixí ja desgastat i sense cap utilitat del taüt , vaig veure des de aquella posició
el difunt, si se li pot dir així a un cadàver mig esquel·lètic a causa de la fidel
feina de la descomposició , agafant la tapa que havia sigut la seva condemna
durant molt temps , disposat a tapar de nou el taüt amb mi a dintre.
Quan la foscor dominava la visió , vaig sentir una rialla procedent del mateix
infern evocant sorra sobre la que seria la meva condemna. Al cap de pocs
minuts , el soroll provocat per la sorra cessà. Segurament ja devia tenir dos
metres de sorra que , tal i com deien els que entenen d’aquests temes ,
proporcionen el descans etern als morts. Clar que , com tota ciència té errors,
jo era aquella excepció que enfonsava aquesta teoria.
Ja porto cinquanta anys , si no m’equivoco , aquí dintre , i fins fa unes hores no
he trobat una llibreteta i un bolígraf amb la tinta ja seca però que encara pot
realitzar la funció per al que havia estat fabricat ,vaig disposar-me a narrar
aquesta història , estranya però certa que estàs llegint.
Noto com el meu cos, a causa dels nombrosos insectes que m’acompanyen en
aquesta condemna i a l’inevitable pas dels anys , comença a descomposar-se i
a separar-se de les unions que havia tingut en vida.
Els insectes , ja esmentats , comencen a devorar la poca carn que em queda a
la mà amb la què escric aquestes línies , així que dono per explicada la meva
història fins que algun dels innocents successors del meu ofici sigui dut per la
mateixa curiositat que a mi em provocà la mort com a persona.