Flors de gessamí
Em queda poc. Demà és el dia d'entrega de la meva història. No tinc cap idea. Tot el que penso em sembla que ja ha estat escrit anteriorment. No se m'ocorre res de nou. Penso a escriure una faula. Mai he escrit res semblant. No sé per on començar. Em torna a passar el mateix.
Estic amoïnat. La meva mare em crida des de la seva habitació que tanqui el llum i vagi al llit. Fa molt de fred al carrer. Les idees fugen del meu cap. Ja no sé ni per on començar. Miro els quadres del menjador de casa meva. Són tres paisatges pintats pel meu pare. Un és un paisatge de roselles amb el mar al fons pintat amb tècnica puntillista; l'altre és una església castellana amb un gran arbre al costat que projecta la seva ombra sobre una vella paret. L'últim és un canal venecià, amb palaus de color rogenc amb unes plantes de color rosa que descansen sobre les aigües. M'imagino que podrien ser els escenaris de fabuloses històries que van passar en temps anteriors.
La meva mare torna a cridar-me. Aquesta vegada pot amb la meva paciència i li contesto de males maneres que aniré al llit de seguida. Però en el fons sé que no és veritat. El veí del pis d'alt crida GOOL! I encara m'és més difícil concentrar-me ja que sóc un gran aficionat al futbol.
Comença a caure calamarsa al carrer. Fa encara més fred. Penso en els pobres sense sostre. Podria fer una història sobre algun d'ells. Però... no sé com viuen i ara no tinc temps per preguntar-los-ho. El meu pare surt al balcó i fica dins de casa una orquídia en plena floració. Em pregunta què em passa. Li ho explico. Les idees no vénen al meu cap. Al moment, apareix amb un llibre a la mà. De seguida el reconec. És un llibre que vam comprar en una fira d'antiquaris l'estiu anterior. Al meu pare li agraden els llibres antics. Aquesta és una edició de les “Fables de LA FONTAINE” del S. XIX.
-Potser et dóna alguna idea- diu deixant el llibre sobre la taula, al costat de l'ordinador.
És un llibre molt bonic. Té el llom de pell, una mica desgastat, ja que els anys no perdonen. Les tapes són de cartró que imita la pell, amb unes guardes de paper pintat a l'aigua amb colors granat i blau. Al frontispici hi ha un gravat en el què hi ha representat un retrat de La Fontaine, amb una gran perruca que em recorda a Hendel. La meva desil·lusió arriba quan llegeixo les primeres línies i no ho entenc. Aquest llibre està en francès, i la meva mare em sembla que no està d'humor per traduir-me'l. Hi diu “édition illustrée de gravures sur bois”.La meva curiositat em pot. Fullejo les primeres pàgines on descobreixo un gravat amb un parell d'insectes monstruosos vestits amb robes antigues. Un d'ells porta una guitarra sota el braç. El títol és : “La cigale et la fourmi”. De seguida el reconec. Es tracta d'aquella fabula que m'explicaven de petit.
El temps ha tornat les fulles grogues. Estan plenes de gravats on apareixen tota mena d'animalons actuant com humans, reis o metges que animen el lector a no caure en els vicis i en els pecats de tot tipus.
M'agrada un gravat que es titula “Le renard et les poulets d'inde” on una guineu intenta saltar sobre uns galls d'indi.
El llibre està molt llegit, té pàgines marcades. Sense cap mena de dubte, l'antic propietari era una persona a qui li apassionava la lectura. I marcava les faules amb flors de gessamí. A la primera pàgina es pot llegir “ 30 Janvier 1911”.
De sobte la porta de la meva habitació s'obre de cop i apareix la meva mare amb cara d'enfadada.
-No m'has sentit? No has complert amb la part del tracte que vam fer la setmana passada. Els deures s'han de fer durant el cap de setmana i no esperar al dia abans! Al llit ara mateix!
Quan pujo les escales de la meva llitera penso que La Fontaine hauria escrit una magnífica faula amb la meva escassa noció del temps, però això és una altra història...