Tot va començar aquell dimecres dia 16 de Juny, no era un dimecres qualsevol. Feia molt de fred. Tot estava molt fosc. Les llums del carrer feien pampallugues. Fins i tot jo em trobava malament. Anava tan tranquil·la pel carrer quan de sobte vaig veure al terra un collaret que em va sobtar, tampoc era un collaret normal. La pedra que duia era de color lila pàl·lid, però alhora tenia una brillantor descomunal, estava subjectada per un fil negre de cuir igual de perfecte. No vaig tardar en ajupir-me i agafar-lo. Me’l vaig quedar mirant fixament fins que vaig poder observar els petits dibuixos gravats al fil i a la pedra. Jo diria que tenien un significat però no et sabria dir quin exactament, ja que no els havia vist mai anteriorment.
Me’l vaig endur a casa posat tota il·lusionada per ensenyar-li a la meva mare. No me n’adonava, però no paraven de passar coses estranyes al meu voltant. De cop i volta m’hi vaig fixar. Hi podia observar un home de caire més aviat pobre que li tocava la loteria, una família que eren tots ben feliços amb els seus regals, una dona la qual el seu amor platònic li prestava atenció, etc. No n’era conscient, però al meu voltant estaven passant tot de coses magnífiques. Em vaig parar a pensar i vaig arribar a la conclusió que era el collaret.
Truco a la porta i m’obra la mare saltant d’alegria que el pare s’havia recuperat de la malaltia a la qual havia estat sotmès durant 2 anys. No m’ho podia creure. Vaig arribar a pensar que no se’n sortiria. Estava feliç, molt feliç, era el dia més feliç de la meva vida. Ara ja només faltava que l’oncle trobés feina... RRRRING! Sona el telèfon... +Si?
-Hola Joana que hi és la mare? sóc l’oncle Pep +Sí, ara te la passo... No li va donar temps a acabar la frase a l’oncle que la mare va esclatar a plorar. No entenia el perquè, no sabia si era de felicitat o tristesa. Però no van caldre més paraules després de veure els ulls plorosos, de l’emoció que portava acumulada la mare. Se’m va fer un somriure d’orella a orella a la cara. Acabaven de trucar a l’oncle d’una gestoria per si volia fer proves, que estaven buscant una persona com ell. Ara sí, res no podia anar millor.
Llavors va ser quan em van començar a sorgir preguntes i més preguntes. Per què a mi? Per què he sigut jo la escollida? Em durarà per sempre aquesta bona sort? Si me’n desfaig d’ ell, què passarà? Mil i una pregunta sense cap resposta.
Vaig decidir explicar-li tot a la mare. Es va quedar boca parada. No es creia que tot fos per aquella pedreta tan petita. Li vaig formular les preguntes i em va respondre que no me’n desfés, que me’l quedés fins que passés alguna cosa negativa. I així ho vaig fer.
Una setmana, dues setmanes, tres setmanes, quatre setmanes,... el temps passava i la meva sort millorava dia a dia. No sabia a qui donar-li les gràcies, però jo li estava molt agraïda.
Però arribà. Arribà el dia que tot es va acabar. Aquella nit vaig dormir molt malament. Em vaig despertar i quan vaig fer el gest de tocar-me la pedra ja no hi era. Havia desaparegut. Vaig baixar a la cuina corrents com mai, preguntant-li a la mare si l’havia vist. No va ser així. Em vaig deprimir molt. Ja s’havia acabat tota la meva bona sort? Doncs sí.
Ara em trobo aquí, a la meva habitació. Pensant en totes aquelles setmanes tan perfectes que vaig arribar a viure. Crec que no tornaré a viure res d’igual. Però m’haig d’aguantar amb el que em toca, cadascú està fet per viure, i viure bé. Així que no penso estar la resta de la meva vida pensant en com podria haver anat el meu futur amb aquell collaret. Actuaré. Vull fer de la meva vida una vida per recordar, i no pel cantó negatiu.