ROTA COEGIS
En Rubèn, era un noi de setze anys, la seva afició era anar a la muntanya del seu poble i començar a excavar per trobar fòssils. No tenia molts amics, perquè el seu poble era de dos-cents habitants i la majoria eren persones grans. Era simpàtic i alegre. Des de molt petit, li van agradar els dinosaures i tots el éssers vius que van poblar la terra i el mar fa milers i milers d’anys. Quan es va assabentar que aquests ja no existien, es va iniciar a la cerca de les seves restes. Ell, buscava aquestes restes a la muntanya, perquè un paleontòleg aficionat del seu poble li va dir que era el millor lloc per trobar fòssils, ja que en temps molt llunyans, va estar submergida sota el mar.
Un bon dia, en Rubèn, va agafar els seus estris i es va anar com molts altres dies a excavar i es va trobar una pedra. Aquesta estava gravada en un llenguatge que ell no entenia. Va anar a la vella biblioteca del costat de casa seva, per buscar informació. Va trobar un vell llibre arraconat darrere de tots. Aquest parlava de la història dels pobles indígenes d’Amèrica i en ell va veure una imatge semblant a la pedra que ell tenia. El nom de la roda que apareixia era Rota Coegis, traduït al català, roda de la unitat, simbolitzava la unitat dels cinc importants pobles que van poblar Amèrica, els Mayes, els Inques, els Asteques, els Amerindis i els Inuits. Ell només tenia una cinquena part d’aquesta roda. Va continuar llegint, i va aparèixer un vers d’un poema que deia on se situaven les altres quatre parts, però s’havia de desxifrar. El primer vers deia:
Una gran font de sabiduria apareixerà,
a enfrontar-te amb el déu Sol correràs.
Ell no va saber desxifrar-ho, així que li va preguntar als seus dos amics, en Guillem i en Xavier, si ho podien interpretar. En Guillem va elaborar una teoria, podia ser el desert del Sàhara, ja que allà feia molta calor. Així que els tres amics es van equipar i es van encaminar al Sàhara. Van pujar a un autobús de turistes que anava en direcció a Barcelona. Allà van caminar fins arribar a l’aeroport del Prat. Van buscar un avió que anés fins a Tunísia i després d’esperar molt es van dirigir cap aquest país. No portaven gaire diners, només mil euros, però se’ls volien gastar quan fos necessari. Es van colar a l’avió discretament. El viatge no va ser gaire llarg. En baixar, es van encaminar al desert. Portaven ja sis hores caminant, quan de sobte, en Rubèn es va adonar que el vers no deia on estava concretament la roca, tot el camí per res, el desert era massa gran per estar buscant una roca en cada duna. Tot i així van decidir continuar. Finalment van trobar un tipus d’escultura megalítica, semblant a Stonehenge. Les pedres estaven alineades d’una manera en que tot el que hi havia dins del cercle era ombra, excepte el centre que hi havia llum. Van començar a excavar i van trobar un cofre. El van obrir i van trobar un paper i una pedra. La pedra era la segona de la roda, i el paper era un altre vers del poema, deia:
Al territori de Cristòfor has d’anar,
per altra part trobar.
Tots van dir alhora- Amèrica-, però en Rubèn sabia que el lloc a que el vers es referia era l’illa del San Salvador. Van tornar a l’aeroport de Tunísia i van pagar un bitllet per pujar a un avió, amb destinació Miami. Van baixar de l’avió i van preguntar al personal si hi havia algun vol cap a l’illa de San Salvador. Aquests li van respondre que era dintre de dos dies. Per tant, En Rubèn i els seus amics van aprofitar per fer turisme per la ciutat. S’allotjaven a la casa d’uns llunyans parents d’en Xavier. Aquests li van donar els diners necessaris per anar a comprar els bitllets d’avió destinació San Salvador. Van aterrar, i van caminar per l’illa durant una llarga estona i quan estaven descansant a prop d’un llac, van veure quelcom que sobresortia, el van desenterrar i era el cofre. El van obrir i hi havia una pedra i un vers, aquest deia:
A una terra plena d’animals exòtics,
vaig anar i en vaig quedar meravellat.
Al costat de l’illa desèrtica l’has trobat.
Van deduir que la terra plena d’animals exòtics era Australia, però com deia que al costat de l’illa desèrtica la trobaràs, i Australia en gran part és un desert, van suposar que era Tasmània, la terra del Tigre de Tasmània. Van pujar a l’avió de volta a Miami. Allà, els parents d’en Xavier els van portar a l’aeroport de Los Angeles. El parent tenia coses que fer i se’n va anar. La colla, tornava a viatjar, però ara en direcció Sidney. Van arribar, van baixar i molt a prop van veure que sortien vaixells turístics cap a Tasmània. Quan van arribar, van decidir buscar informació de l’illa, a la gran biblioteca central de Tasmània. Quan estaven entrant, van observar que al pati hi havia una estàtua amb dos Tigres de Tasmània paral·lels. Sota el pedestal hi havia una porteta, la van obrir i van trobar la roca i un vers, que deia:
Una gran obra arquitectònica vaig veure,
A Mèxic la vaig trobar.
En un racó d’una altra dimensió,
ningú altre la va descobrir.
Van pujar , discretament, a un vaixell comercial que anava cap a Amèrica, concretament a Tinum, Mèxic. Al desembarcar, després d’una setmana navegant, van començar la caminada. Es van endinsar en un bosc, on la llum no arribava i la boira predominava l’arbreda. Van aconseguir sortir a un camp obert, on hi havia una gran Piràmide. Van entrar en ella, van sobreviure a fletxes, llacs d’aigua bullint, pedres gegants, etc. En el nucli de la piràmide i havia una gran cambra, amb un cofre al mig, rodejada per quatre estàtues de llops. En Rubèn es va endinsar per agafar el cofre, però els llops s’ho impedien, era com si generessin un camp magnètic que impedia el pas. Van intentar passar per sobre, però no van aconseguir res. Finalment es van adonar que els ulls dels llops eren imants, i van decidir tapar-los. Van agafar el cofre, el van obrir i van trobar l’últim fragment. Els van unir tots i el van situar al centre. Els llops van començar a parlar, van dir amb veu solemne – La Rota Coegis simbolitza la gran unitat dels pobles d’Amèrica. Va ser un pacte entre els cinc pobles per finalitzar les guerres entre ells, i els quatre llops som els guardians de l’últim fragment, perquè no caigui en males mans. Gràcies per tornar a unir la roda que va ser separada pels invasors. Ara aquest temple està protegit per sempre, i en mostra d’agraïment us concedim un desig – Ho van estar pensant, i van demanar tornar al seu poble, Sant Josep de Vilamuntanya. No els quedaven massa diners ni opcions per tornar a les seves cases, així que van demanar aquest desig, Els quatre llops van udolar, la colla va tornar al seu poble i la roda es va soldar. Els tres amics van decidir que era millor que aquella història increïble quedés entre ells. Potser, més endavant podrien viure alguna aventura més.