Estimat psiquiatra.
Ja no puc més, porto una setmana amb la meva família de vacances i no em deixen tranquil·la ni un segon, no es donen compte que jo ja m’he recuperat i encara em continuen tractant com una malalta i no paren de recordar-me el dia de l’incendi quan es va morir cremat el meu marit.
Jo pensava que ja ho havia superat, però últimament només somio en aquella nit.
Jo estava al sofà estirada mirant la televisió i ell estava fent el sopar, algú havia omplert tots els estris de la cuina de gasolina, inclús el menjar que teníem per menjar, aquest algú vaig ser jo mateixa. De cop al encendre el foc tot va començar a estar en flames. El cos del meu marit també va començar a cremar-se i cridava i cridava encara tinc els crits en el meu cap, cada cop que intento dormir en venen a la ment. Són crits infernals, aguts, que se’t posen a les oïdes i van fins al cervell xocant contra les parets del meu crani que noto com si m’anés ha explotar.
Jo no vaig fer res per ajudar-lo, em vaig quedar paralitzada, en el fons em vaig alegrar, perquè no l’estimava. És pensava que era idiota i que no s’havia que m’enganyava amb altres dones, però jo ho sé tot, a mi no se m’escapa res. Aquell fill de puta es pensava que podia jugar amb mi d’aquesta manera i es va equivocar. Encara que ara estigui traumatitzada amb mi mateixa perquè me adonat que estic boja i em fa por a on arribaria més, no canviaria el passat.
L’odi que sento a dins encara és molt profund, la ràbia i el dolor no em deixen viure.
La meva família creu que el vagi matar jo, i cada cop s’apropen més a la veritat, i si algun dia arriben a saber-ho tot, no els podria deixar en vida i no vull arribar a aquests extrems. Perquè això no passi torno demà de les vacances, necessito una altra sessió, demà el vinc a veure.
Per cert, saps que això és el nostre secret, no vulguis acabar com el meu marit.
Esmeralda