Diuen que tot és evanescent, que tendeix a esvanir-se, que desapareix a poc a poc. Tot menys... l’escriptura! Gràcies a ella podem sentir, estar vius, recordar... fins i tot gosaria a dir que els sentiments tampoc ho són. A còpia de reafirmar-los, se’t van clavant dins de l’ànima, s’ubiquen i hi deixen petjada. Naveguen per dins del teu jo, de manera silents, commensurats, d’amagatotis i a les palpentes... Poques són les vegades que ens adonem que els tenim, i no ens parem a reflexionar si hi són, o ja són part d’una escriptura plena de pols i allunyada de la nostra reminiscència.
Plego veles.. en aquesta singladura, tot i copsant dins la meva saviesa que m’heu deixat una taca a l’ànima, per on els sentiments, inherents al meu jo, talment lligats a mi que no se'm poden separar, formaran part de la meva escriptura, de la meva història, del meu pas per la vida d’una forma especial, dins d’un refugi d’emocions espatarrants, d’alegries sorprenents i d’edificis construïts amb passió sòlida i ferma.
Plego veles... però me’n duc, si m’ho permeteu, aquest tresor replet de sentiments, ple de vàlua. Protegiré el seu contingut, mes no hi ha perles ni d’or ni de plata, ni de monedes franceses ni d’italianes, sinó d’històries i d’emocions d’alta talla, i sé que quan les busqui dins la meva ànima, les trobaré allà arrecerades. Penseu que en faré recerca tot sovint, per a tenir-les a flor de pell, per a què l’oblit no em traeixi, ni violi la meva fidelitat cap a vosaltres.
Plego veles... pensant en retornar a la meva pàtria, aquella que em va parir i que és terra de solana i no d’obaga. On m’hi sento més a gust per a ancorar la meva barca, i, allà a l’espigó de ma pàtria, afermaré un cap dins de l’aigua, per a què aquest tresor, ja nàufrag, que us he robat, romangui dins d’aquelles aigües tranquil·les, serenes i calmades.
Plego veles... passant a millor vida i donant vida a altres espècies marines, albergant-les dins les meves parets de ferralla oxidada i mig desballestades. On cada tempesta que és provocada per fortes tramuntanes em fan anar a la deriva fins que les ones xoquen contra els tresors que allà s'hi ensorren, llavors em revolten i m’encoratgen per a què l’evanescència no se m’amarri a un norai negre i rovellat amb un cap de nus de gassa, o qui sap si és de ballestrinca.
Plego veles... ans sense oblidar-me que potser algun dia retorni a la vostra obaga, per a rememorar i esculpir finament les nostres escriptures, aquelles que desaré dins del cofre i que me les enduré, per a què allò que hi contingui sigui escoltívol per a tots nosaltres.