Hi havia una vegada un regne amb un rei que era conegut per la seva falta de felicitat, no és que sempre estigues trist o enfadat, si no que li faltava el somriure a la boca i sempre anava estressat.
Els seus vilatans explicaven la seva història. Que quan era un jovenet és va enamorar d'una noia però la noia li va donar carabasses i ell tot entristit i perquè mai més li
fessin mal, va tancar el seu cor en una gàbia daurada i va tirar la clau dins d’un llac molt profund i fosc que hi havia a prop.
Vosaltres, ara direu, i com pot ser això?? Ningú pot tancar el cor dins una gàbia perquè està dins nostre i és moriria.
Recordeu que és un conte i dins d’un conte pot passar qualsevol cosa.
Tornem al nostre relat...la clau és va anar enfonsant i enfonsant fins que va arribar a col·locar-se sobre una gran pedra , i allà si va quedar. Mentrestant, va arribar a la ciutat una nova família, amb un pare, una mare ja grans i la filla, Gisela, que els cuidava, era una noia molt espavilada, sabia fer de tot. Tant cuinava, com cosia, com netejava; fins i tot feia feines d’home amb la gràcia d’una bonica donzella.
Vet aquí un dia que el nostre rei passejava per la ciutat, mirant que tot funciones, quan se’n va adonar, d’aquella noieta, que no la tenia vista, i el què va veure, li va
agradar, però es clar, ell tenia el cor tancat a cal i canto!!
La noia, ja se’l va mirar ja, però era el rei!!! I no estava al seu abast.
El rei Mèdard (aquest era el seu nom), va començar a somiar amb aquella donzella que va veure pel poble, això el desconcertava, no entenia què li passava i sabeu perquè? Doncs com que el seu cor estava engabiat, el seu cap no era capaç de tenir sentiments per un altre ésser humà, sabia el que estava bé i el que estava malament, podia governar el seu regne, però aquella sensació de papallones al estómac que tenen els enamorats, no ho podia sentir.
La Gisela, li passava una cosa semblant, també somiava amb el rei, però en el cas d’ella, si que va començar a tenir sensacions dins l’estómac.
Com que era molt eixerida, va pensar en la manera d’apropar-se al rei! I què millor manera, que oferint els seus serveis a la corona. La Gisela era molt bona
dibuixant sobre la roba, i va anar al sastre del rei a presentar-se.
Quan el sastre va veure les feines tant ben fetes que feia la Gisela, la va voler amb ell, doncs en aquell regne celebraven les nits de lluna plena amb balls i sopars i
això, nois i noies, ja sabeu que passa, un cop cada mes.
Per la propera celebració, havien de fer un dibuix molt bonic a la camisa del rei, era la lluna reflectint-se dins del llac. Per poder fer una bona feina, la Gisela, va anar
amb un llantió, a la vora del llac, per poder trobar la llum i el color exacte de la lluna endinsada dins del aigua.
Vet aquí, que del ben mig del llac, l’aigua feia com un petit remolí, la donzella que era un pel curiosa, va decidir que la propera vegada, portaria una barca, per
veure de més a prop, aquells cercles dins del aigua.
Els dies passaven, i la Gisela i en Mèdard, van començar a parlar. La Gisela era tota dolçor, però el rei, degut a la seva mancança, mai expressava res, ell encara estava
més trist que de costum, doncs se’n adonava que aquella dolça noieta li agradava, però no podia demostrar res davant d’ella.
Un capvespre, quan la lluna ja començava a creixa, la Gisela va agafar la barca que hi havia a la vora del llac, i va anar lliscant per les aigües platejades. En pocs moments va arribar al mig del llac, mirava i mirava però res hi veia. Va estar una estoneta deixant que la barca anés trontollant sobre l’aigua, quan de cop, i des de la profunditat del llac, va veure com una carpa preciosa de bonics colors, pujava cap a la superfície amb una clau a la seva boca, la Gisela totalment encisada s’ho mirava sense fer res! No cada dia, et trobes un peix amb una clau a la boca.
Per fi, va reaccionar i va agafar-la al vol. Ara li tocava esbrinar a quin pany pertanyia.
Al endemà, de bon matí ,la jove donzella, va anar cap a el castell, amb la intenció de investigar, doncs una clau tant bonica, havia de guardar un tresor grandiós!!
Preguntant preguntant; va arribar fins el majordom del rei, el bon home li explicà la seva història, una donzella el va enamorar, però ella, el va trair i el rei
Mèdard, quan va veure que el seu cor li feia tant de mal, va decidir tancar-lo dins d’una gàbia daurada, i va tirar la clau al llac.
La Gisela, va començar a entendre una mica a el seu rei, tot i que, per ella, era una covardia, que al primer ensurt, voles tancar-se per no fer-se mal, doncs així es
perdria moltes oportunitats per tornar a ser feliç.
Va arribar la festa de la nit de la lluna plena, i el rei Mèdard, va estrenar la seva casaca blanca amb el dibuix fet per la Gisela. Els súbdits del rei van lloar la
finesa de la camisa i el seu espectacular dibuix.
Durant aquella nit, és celebrava un ball, al costat del llac, per tot el poble. I en Mèdard i la Gisela, van ballar junts. Al acabar el ball, la Gisela, sense dir res, li va
donar al seu rei, la bonica clau que li va fer arribar la carpa de colors. Al veure-la el rei, es va sorprendre
moltíssim, doncs ell recordava que l’havia llençat al aigua, la donzella, es va enlairar per donar-li un petó a
la galta (això era un acte bastant agosarat per part de ella)
El rei, amb la clau a la mà, i aquell petó tant dolç a la galta, va començar a sentir com un caliu, una escalfor molt tendre que li anava recorrent per tot el cos, fins que va arribar en aquell cor, que tancat dins d’una gàbia daurada, va quedar alliberat amb aquella explosió de sentiments.
I vet aquí, que el rei Mèdard i la donzella Gisela, si van casar, i vet aquí que si van fer moltes festes, per celebrar les noces de la parella, i vet aquí que tota aquella felicitat, l’anava gaudint una carpa de colors, que vivia dins d’un llac, molt a prop de on va passar tota aquesta història.