En Manuel és un noi de 12 anys que viu a Vichada (Colòmbia), ell és un noi normal, amb els seus amics, els seus costums, la seva família. El que no és normal és la situació que es viu al seu poble.
Vichada és un dels pobles afectats per l’acció de la banda terrorista anomenada FARC, el que és un tema complicat per el govern colombià, pero sobretot per aquesta població.
En Manuel cada any havia vist com a l’hora de dinar, l’hora en que tota la família està a casa, un camió pintat de guerra s’acostava cap al poble. Dintre seu, gent armada fins als dents. Era llavors quan entraven a totes les cases i agafaven a nois de entre onze i dotze anys. Al principi en Manuel no sabia el per què d’aquesta acció, però amb el temps i després de l’ informació rebuda amb conta gotes per part dels seus pares, va arribar a la conclusió que eren nens soldats.
Quan en Manuel va complir els dotze, ja ho va preveure, ja li tocava, i així va ser.
Pocs mesos després va arribar el camió, aquest cop buscant-lo a ell, però el va sorprendre un fet, la seva família no va oposar cap resistència, com si ja ho tinguessin assimilat.
Va pujar al camió, vell i brut, juntament amb el seu veí Juan, que semblava molt espantat per tot el que estava passant. Dintre del camió estava ple de nens i soldats amb una insígnia amb el nom de FARC en fil daurat.
Després d’unes dues hores de viatge per camins de terra i en poques ocasions asfaltats van arribar a un campament enmig del bosc, allà els van fer baixar i fer una formació de dos files de vint persones cada una.
Allà els van fer un discurs sobre el procés que estaven patint, amb la frase final –ja sou homes!-. A En Manuel li van donar una bona sensació aquells homes per tot el que deien, però poc després un noi es va posar a plorar, i sense dubtar-ho un moment, un dels soldats es va apropar i va derivar al noi d’una bufetada. Aquella escena va fer canviar completament la idea que tenia en Manuel d’aquells homes.
Aquella mateixa tarda va decidir que per la nit agafaria la seva roba d’abric i marxaria de nou cap al seu poble, i així va ser, al voltant de les dotze Manuel va sortir d’aquell recinte, pensant que no se’l descobriria, però no va ser així. En una volta de revisió per les habitacions es va veure que un llit estaba buit.
Vint minuts després el camió de les FARC ja havia localitzat a en Manuel, que va començar a córrer sense direcció clara.
Un dels soldat va baixar del camió, va agafar un fussil i no va dubtar en apuntar al pobre Manuel i va prémer aquella petita palanca que decidia sobre la mort de milers de persones.
Manuel va caure immediatament després d’aquell soroll. És llavors quan el propi tirador va apropar-se per confirmar la baixa, i va alçar el puny per confirmar-ho també als seus companys, que ho van celebrar com ells.