MALEÏT CERTAMEN
Classe de mates. Les meves mans aguanten el meu cap, adormit per la meravellosa explicació d’en Xavier. Començo a muntar el meu somni, una peli d’espies. La Laia em desperta, els meus ulls s’obre i capten la figura del professor de llengua i cap d’estudis, el Marc. Dono un cop de puny al braç de la Laia, per despertar-me, i m’uneixo a la conversació: el Certamen?! L’hem d’entregar d’aquí 10 dies?! Ni de broma! Aconsegueixo un setmana lliure i me l’omplen amb el certamen, a més, ni el vull guanyar, si per mi fos ni hi participaria.
Classe de religió. Avui no fem res, més ben dit, no fem res de religió. La Montse no ha vingut i, com sempre, hem de fer “feina personal”. Jo, com sóc tan organitzat, començo a pensar en el Certamen. El primer pas, triar l’idioma, hi ha una àmplia llista de llengües: català, castellà, anglès, francès, alemany, llatí; qui el farà en llatí? No sé ni perquè el posen com a una opció. Hi haurà algun professor que el corregeixi? No crec. Ara que ho penso, el podria fer en llatí... Sí, el faré en llatí. Per què? Perquè em surt del que no sona. No crec que ningú es molesti en corregir-lo. L’imbècil de xaval que tinc davant em pregunta sobre el Certamen, començo a notar com la meva mà es prepara per decapitar-lo, em controlo, contesto a l’imbècil de xaval que tinc davant. “Només podia ser el Spielberg”, maleït xaval, encara quan em respon ho fa amb aquell maleït pseudònim.. Quan sigui un “oscaritzat” director de cinema li regalaré un bitllet de 500€, que vegi on ha acabat el Spielberg. Per a la meva sorpresa, ja ha sonat el timbre, ha passat una hora.
Queda un dia per a la dat límit. Malgrat les paraules d’en Marc, només hem tingut dues hores per fer el Pellicer: la de religió, fa 8 dies; i la de català, ara mateix. Per sort, sóc un home organitzat i ja tinc la idea: un conte de zombis. La història gira entorn a un professor de llatí al que han mossegat uns monstres i s’enfronta a les seves últimes hores de vida. Una història de morts escrita en una llengua morta, per morir-se. Agafo un full i un bolígraf negre. Començo, escric el nom, em trobo amb el primer obstacle: el títol. Penso que “professor de llatí busca cervell” és una bona opció, no, millor “Un conte per morir-se”, ara que ho penso... és molt “cutre”. Deixo el títol pel final. Moc el bolígraf 1cm per sobre del paper. Quina pot ser la primera frase? No puc pensar amb tant de xivarri. Tinc ganes de cridar “Calleu-vos malparits, aprofiteu el temps, utilitzeu la neurona que encara us queda”, però em controlo. Em rendeixo, em dono per vençut, no puc treballar, dormiré. Utilitzo la taula com a coixí i tanco els ulls, merda! No puc deixar de pensar en el títol: “El llatí ha mort”, no, “Zombis i altres profes”, ni pensar-ho! NECESSITO UN TÍTOL! Maleït Certamen, és massa estressant. Em sento com un escriptor en blanc acompanyat, només, d’una ampolla de Whisky i una capsa de tabac. Però jo no sóc un escriptor i tampoc estic en blanc, tinc una idea, només necessito un títol. Per Déu! Per què m’esforço? No el necessito guanyar. Agafaré qualsevol, però quin? No me’n recordo dels títols. Ara sí, estic en blanc. Em venien milers de títols i ara... cap, zero. Podria fer un conte sencer de com busco un títol. Segur que seria millor que aquesta merda sobre zombis. No he escrit res, ho podria fer. Sí, per què no? Escriure és massa estressant, maleït Certamen.