Es llevà aquell diumenge de maig amb la calma i tranquil·litat pròpies del cap de setmana i, havent realitzat les activitats prèvies del matí, anà a la cuina a esmorzar. Era tot silenci i repòs, però de veritat era tot correcte?
-On és? –es preguntava l’honorable detectiu Mayer.- No hi és!
El detectiu Mayer era un home d’edat desconeguda, per motius secrets, però que de ben segur no sobrepassava els trenta cinc anys. Alt, jove i d’intel·ligència remarcable, amb una important addicció al cafè i als misteris.
El detectiu estava desesperat, s’havia adonat que alguna cosa en aquella casa aquell diumenge estava fora de lloc. O dit d’una manera més correcta: no estava.
Removent cel i terra en un intent de cerca amb mil ulls atents, vèiem el senyor Mayer caminant amb passes curtes i rapidíssimes d’un costat a l’altre. Realment havia de ser important allò que trobava a faltar.
I aquell diumenge de descans del detectiu se li va presentar el més important dels casos que mai havia tractat, de manera que va agafar el seu quadern i aquell bolígraf de tinta blava que semblava no acabar-se mai i va començar el procés que metòdicament sempre seguia per resoldre els seus casos.
Arribats a aquest punt, farem un breu incís per citar de manera breu que el detectiu Mayer era molt cotitzat a la seva gran ciutat per la seva destresa a l’hora de resoldre els misteris que se li plantejaven. Era, probablement, el millor detectiu i el més famós en el temps que us narro aquesta història.
El jove home, en obrir la llibreta, va anotar la data i les primeres dades que feien referència al misteri: la descripció del desaparegut, on havia estat vist per última vegada i quan va ser això.
En canvi, no va escriure res referent als sospitosos perquè no hi havia. I com pot ser que en una desaparició no hi hagi cap sospitós dels fets? No se sap. En Mayer no sabia absolutament res de res i es preocupà en adonar-se d’això, ja que allò desaparegut era molt important per ell i la seva enginyosa ment no trobava explicacions per a cap dels interrogants que el cas plantejava.
Estava a punt de plorar. El detectiu no s’havia trobat mai davant d’una situació com aquesta i estava desesperat. Però, tot i així, va decidir no rendir-se i trobar el culpable d’aquella imprevista desaparició.
El següent pas que en Mayer va dur a terme va ser marcar vistosament tots els telèfons de medis de transport, hospitals, llocs públics on pogués haver estat vist el subjecte desaparegut i va trucar. Res, cap resposta va ser determinada com vàlida pel detectiu.
El pobre home no sabia què podia fer per acabar amb aquest malson d’una vegada. Havien passat ja quatre hores des de la fatal desaparició i no tenia cap solució per les preguntes que el cas exigia respondre.
L’invencible detectiu Mayer estava a punt d’ésser vençut per un simple cas de diumenge de dificultat negligible.
L’única possible solució que se li passava en aquell moment pel cap era el reemplaçament d’allò que tant s’havia estimat i tant servei li havia fet. Però és que no hi era, i és que quan el cas afectava de manera directa al detectiu, aquest quedava cegat pels nervis i la impaciència de tornar a tenir aquella possessió a les seves mans.
-Com pot ser que no ho trobi? No pot estar gaire lluny! Les seves possibilitats per desplaçar-se són gairebé nul·les i aquí, a casa, estava tan bé i li donava tant d’amor... –es lamentà ell.
Mayer no sabia com continuar. Sabia que se li escapaven detalls però no coneixia quins. Així que va decidir tornar a registrar el seu ara desendreçat domicili en busca de detalls, amb la mala sort que, quan anava passadís amunt amb els nervis que portava, va relliscar amb un paperet que ell va qualificar amb l’adjectiu “maleït”.
Es va tornar a aixecar, ara amb el paper culpable de la seva caiguda a la mà, i el va transportar cap al cubell de la brossa, ja que va decidir que seria un bon lloc per ell. Murmurant entre llavis alguna cosa inintel·ligible però que podríem classificar de queixa, va decidir que era una bona idea seure a la seva vella i bella butaca per fer una profunda reflexió del que havia aconseguit fins ara: res.
L’honorable detectiu, sobtadament, va començar a riure desesperadament classificant la situació de còmica. Com un detectiu de la seva categoria, que la gent es baralla per a què resolgui els seus casos, no aconseguia resoldre el seu?
Definitivament, aquell era el pitjor diumenge de la seva vida, un dia que canviaria la seva brillant trajectòria i carrera i que, potser, acabava amb ella.
Allà assegut, va caure en el més profund son quan un sorollet provinent de la porta el despertà.
S’aixecà i es dirigí a ella per obrir-la i atendre aquella visita que no esperava.
-Bona tarda, estimat veïnet! –va saludar l’ocupant del pis de sobre.
-Bona tarda... –digué en Mayer, desanimat.
-Disculpi les molèsties i perdoni’m si he interromput la seva brillant resolució d’algun important cas dels seus, però venia a tornar-li això.
Siiiiiiiii! Allà estava l’estimadíssima CAFETERA de l’honorable detectiu Mayer! Com? Una cafetera? Com bé us he dit al començament del relat d’aquesta inusual història, en Mayer era addicte al cafè, no podia viure sense ell, és el que l’activava per fer aquelles brillants resolucions, i la seva genial cafetera havia desaparegut aquell matí de diumenge. De tal manera que no va poder prendre el seu cafè diari i així no podia resoldre el seu cas.
-No va veure la nota que li vaig deixar al rebedor quan estava de vacances? –va puntualitzar el veí.- Allà li explicava que la meva cafetera s’havia espatllat i que li agafava la seva com un petit préstec fins que tornés.
La nota. Aquell paperet que una estona abans havia estat classificat de “maleït” per ser el causant de la caiguda del detectiu i que havia estat llençat a les escombraries perquè era innecessari. Aquella nota havia estat la clau de tot el cas, només ella coneixia el secret que amagava aquest misteri.
L’estimada cafetera tornà a casa el mateix diumenge en què es notà la seva absència, convertint el veí del detectiu Mayer en l’autèntica persona que va resoldre el cas i fent que el jove detectiu descobrís el seu possible punt feble.