MI ULTIMO SUSUSPIRO (la mente de un sicópata) De Sara Lianes
No sé si es raro o normal, abrir la nevera y encontrarse en el interior el cadáver de un bebé. No sé si es normal o raro, avisar a la policía, y que te inculpen a ti de haber matado a una criatura que no conoces de nada. No se si es normal o raro, ir a la cárcel, ir a la cárcel por veinte años por un delito no cometido y salir de ésta buscando venganza. No sé si es normal o raro que intente matar a todo aquel que me lleve la contraria, o a quien me llame loco. No se si es normal o raro que esté atado de pies a cabeza como si fuese un loco. No sé si es normal o raro que mi último suspiro sea después de decir ''Quizás moriré pero igualmente me vengaré y el próximo año seré director y dominaré y no me dominaran''.
EL HIELO. de Nicolau Pérez
El año que viene seré directora. Cuando Estefanía me dijo eso me entró una rabia inexplicable en el cuerpo. Agarré el cuchillo que tenía más cerca y lo lancé a toda velocidad hacia su nuca. Instantes después su cuerpo yacía muerto en el suelo. Los ojos se le quedaron abiertos y la piel empezó a empalidecer a culpa de la falta de riego sanguíneo. Su cuerpo estaba frío e inerte como si de hielo se tratara. El color blanco nuclear que desprendía la mujer resaltaba encima de la sangre. Era una flor recubierta de escarcha manchada por fluidos color vino.
Era la flor de hielo.
Noté como un escalofrío me recorría la nuca y buena parte de la espalda. Había cometido un asesinato. Ya no había marcha atrás. ¿Que les diré a mis hijos? ¿Que su madre es una delincuente? Ya con la soga en la mano me dirige hacia la portería del colegio que me quedaba más cercana, y até la cuerda al poste con un nudo corredizo.
Adiós. Cuando leas esto procura no acercarte demasiado al colegio que han cerrado. Se rumorea que allí hace mucho frío.
La llamada de David Sánchez
Todavía no sé porque he llegado aquí. A mi tumba. Todo comenzó cuando cogí el mando de Inditex, hace diez años. En esos tiempos todo estaba más tranquilo. No había guerras, refugiados ni crisis inacabables. En ese día empezó todo. Comenzaron a llegar llamadas de lugares desconocidos diciendo: El año que viene seré director de Inditex… Cada aniversario de mi mandato , cada 14 de Mayo , llegaba esa llamada . Ni la policía ni los detectives que contraté encontraron algún rastro. Bueno sí . Un muerto delante de la fábrica cada día que me llegaba esa llamada . Y por buena o mala suerte , hace 4 días, el día de mi décimo cumpleaños. Me atacó y me apuñalo por detrás . Ese fue el último de mis días porque el muerto , fui yo .
L’ESTRANY SENYOR de Marina Horta
Un matí en sortir de casa, vaig veure un senyor molt estrany. Anava vestit amb abric negre, barret negre, i ulleres negres. El senyor se’m va quedar mirant, va començar a caminar, vaig decidir seguir-lo. En dues cantonades va entrar a un gran garatge, es sentien crits i rialles, m’hi vaig acostar, de sobte es va sentir un gran crit que deia: L’any vinent seré directora! Vaig sortir corrents espantada, vaig girar-me a mirar enrera per comprovar que no em seguissin. Sense adonar-me vaig xocar amb una senyora també vestida amb abric negre, barret negre i ulleres negres. Es va treure les ulleres i em va dir: Nena què et passa? De cop es van obrir uns llums i vaig sentir: FÍ. Sense adonar-me jo havia estat la protagonista del rodatge de la pel.lícula.
UN MISTERI DIFERENT de Judit Galán
“El mes vinent segurament em pujaran el sou”, “quan sigui gran seré milionària”, “al juny,em casaré”...Tots tenim algun somni, un somni orientat en algun futur proper o no, i tot i que si no el complim, sempre està allà.
Era un objectiu complicat, el meu, com tots els objectius suposo, però el meu era un objectiu especial. Normalment no li donem importància a això que molta gent desitja. Molta gent com jo i molta altre gent.
La pregunta és com som capaços de ferir-nos entre nosaltres i arribar a treure’ns aquest regal de la vida.
“L’any que ve, seré directora”... Aquest era el meu cas, “L’any que ve seré directora de la meva felicitat”. L’autèntic misteri, arriba ara: Com podem aconseguir-ho? Aquesta és la qüestió...
LA MALEDICCIÓ NEGRA de Pol Girabal
En un poble molt petit, passava feia molt anys una cosa ben estranya.... desapareixia qualsevol mascota que fos de color negre. Com per art de màgia deixaven d 'existir conillets, gossos, gats..tots de color negre.
Jo, en aquell temps treballava en un diari força conegut i em van encarregar escriure un article sobre aquest fet. Vaig decidir intentar esbrinar aquest misteri al que es coneixia com " la maledicció negra". Em vaig traslladar al poble amb en "Nico" el meu gatet negre amb un GPS amagat dins el pèl. En Nico va desaparèixer ràpid, però el vaig poder localitzar de seguida. Estava en una masia on hi havien tots els animals robats negres. L'home que ho feia era molt supersticiós i volia allunyar del poble les mascotes negres per no tenir mala sort. El van portar al psicòleg per curar la seva fòbia i tots els animals van ser tornats a les seves famílies. Us haig de dir una bona notícia..."l'any que ve seré directora" del diari on vaig escriure l'article en recompensa d'esbrinar el misteri.