L’addicció
No tinc força, se’m tanquen els ulls i el cap cau sobre el braç com si d’un coixí
es tractés. Estic en un estat d’èxtasi, “-Bover!”, escolto que alguna persona em
crida. La mà no respon, no li arriba sang per moure’s, sento un petit formigueig.
M’haig de fregar els ulls per treure’m les lleganyes i buscar qui m’està parlant,
però resulta ser una cerca inútil. Ja només queden cinc hores.
El professor segueix explicant el mateix rotllo de l’altre dia per les persones que
no ho han entès, després no m’estranya que faltin classes per acabar la
matèria. Badallo molt profundament i em fixo amb la gent que m’envolta.
Davant meu tinc un amic que no para de parlar, no té remei; més a l’esquerre hi
ha un grup de noies aplicades, són les mimades; giro el cap i veig uns quants
més entretinguts amb les seves coses... què faig jo venint aquí cada dia entre
setmana? estudiar? fer amics? o simplement ho faig perquè ho diu el sistema?
Arriba l’esbarjo, em trobo amb el xerrameca i parlem d’un joc del mòbil, surten
converses que per mi són molt interessants i divertides però que altres dirien
que som uns “frikis”. Això d’anar més sovint al gimnàs em fa tenir més gana i
no és suficient l’entrepà de mitja barra de pa que porto de casa. No puc resistir-
me als “paninis” que ven el bar del col·legi: un bon tros de pa amb tomàquet
fregit i una barreja de formatges fosos, tot ben calent. Avui me’l demano amb
pernil dolç. Menjar-me’l és la glòria. Ja només queden dues hores.
Les ganes que tinc perquè arribi l’hora són insuportables, sort que les classes
que queden m’agraden i estic assegut amb bons companys i amics que
aconsegueixen que el temps passi més ràpid. Les ganes de dormir se’m
passen de mica en mica fins a tal punt que faig la feina com un llampec, una
espècie d’hiperactivitat em corre per la sang. La meva ment no deixa de pensar
en el mateix, no poder fer res per pensar en altres coses i tranquil·litzar-me em
fa sentir impotent. L’ansietat em pot. Ja queda menys d’una hora.
Tot va començar en un dia com avui, tothom ho feia i jo em posava al marge
per por de no fer-ho bé. Em van convèncer perquè ho provés i vaig acabar
accedint. Els primers cops són com una sensació de rebuig i d’inseguretat, tots
tenen molta pràctica però jo simplement acabava de començar. A poc a poc
vaig anar practicant fins a començar a crear el meu propi estil. Mentre penso
això entro al bar i ja el veig. És l’hora.
Entro, demano el meu plat preferit: patates fregides amb una hamburguesa, ou
ferrat i “nuggets”; també em demano una ampolla d’aigua. Deixo la motxilla i la
jaqueta a la primera cadira que trobo i trec un euro per poder començar. Em
poso a la meva banda preferida i agafo els mànecs: la mà esquerra controla el
porter i la mà dreta els defenses. Sentir el plàstic dels mànecs entre els dits em
calma. Posen l’euro i cauen les pilotes. Encara no estic preparat però quan la
primera pilota de les quinze entre al camp la meva ment es fon amb el futbolí
com si res més importés.