El dia es presentava calorós, però malgrat aquella calor pròpia dels dies d´estiu, calia fer alguna cosa per treure´s la son que l´envaïa, i això que era mig matí.
Guaitava el carrer,prou tranquil al matí, però ple a la tarda de la mainada veïna.Quina activitat podria fer aquell dia, es va preguntar tot mirant el carrer?. Va decidir que avui s´ho agafaria bé,però no podia deixar de pensar.
Marxar, marxar, va dir-se, li calia una estona per distreure´s. Va baixar lentament les escales, va arribar al rebedor, la porta de sortida,el forat per marxar i sentir-se lliure, encara que només fossin unes hores.
Sortir del pis era un alliberament, era observar el món,i sobretot el cel.
Aquell dia sabia que tot aniria bé, sense cap mal de cap mal de cap, sense històries estranyes, sense cap problema. Duia la bossa
amb el dinar, per no haver de tornar aviat, volia gaudir del seu peculiar dia de festa. Com que caminar no era el seu fort, ja s´ho pensava que canviaria d´opinió, per axiò a la bossa, també hi duia les claus del cotxe.
Avui, sí que faria festa, i ben complerta. Aniria a algun lloc, ni a prop ni massa lluny!.
On anar, va pensar, i va recordar, que hi havia una font, que no era ni prop ni luny. Això, una font, que amb aquell dia, aniria bé.
Doncs, au, a muntanya, a cercar un racó tranquil. La font, li donaria, aquell so màgic del raig d´aigua, que al rajar brolleaven pensaments. Feia temps, massa, que no havia pogut anar-hi, massa feina, massa anar i venir, massa temps perdut en banalitats.
Però, per fi, s´aproparia a la font , on de petits, amb els companys i amics, passaven una divertida estada d´estiu!.
Des del lloc on ara residia, hi havien uns quilòmetres, ni massa, ni pocs, però tant li era. Au, dit i fet, a la font hi falta gent.
El trajecte en cotxe va ser normal: semàfors, canvis de població,canvis de temperatura(això, no gaire), fins a arribar a la població, per on realment comença l´enllaÇ.
Ara de cop, la carretera començava a enlairar-se i, a poc a poc, el cotxe seguia l´elevació delterreny. La carretera es transformava
en camí i, a més polsegós,per la falta de plugesd´estiu.
El camí, millorava, es tornava força ample,i, pots aturar-te al voral, per poder veure la mar. El paisatge, bonic, de per si, també ens recorda que la gent ja cercava la vida senzilla però dura de muntanya.
Ens sorpren la visió del ceps, tot ha tornat.
El camí continua,i, de cop, has de triat, au, ja hi som, a la dreta o a l´esquerra, tot s´ha de saber triar, per no perdre´s.
Això sí, la creu de Terme, qui ens guarda el camí!.
El nostre camí encara era llarg i sotracs, pols, però mira, paga la pena, ja que a muntanya, a banda dels petits inconvenients, hi ha el verd dels pins, els ocells, les flors, els cavalls,i com no, els cotxes que porten gent que vol passejar.
Aquell dia, la via era ben transitada, persones com ella, cavalls, un grup de jovenalla, que anaven a una casa de colònies, a fer un cap de setmana, un lloc, ni a prop, ni lluny.... un llocque semblava ben aïllat.
La nostra ruta continua, però, ara sí que ho ha de fer a peru, tot i que, per sort, ja no es polsós i ombrívol.
Per fi aire.
Sabia que era mal temps, que a pel estiu tot ho trobaria eixut, esperava trobar, encara que fos un raiget d´aigua.
Va trobar que malgrat el pas dels dies, i, dels anys, per ella tot li semblava igual, com si el temps s´hagués aturat.
Recordava el camí, un xic costerut, però que s´aplana després del revolt on l´ombra el permetreposar i agafar aire.
Els marges plens de plantes, mai abandones el camí, el bosc desconegut és bastant poblat.
I, entre contemplació i comtemplació, per fi s´arriba a la font.
Queda amagada, has de baixar i, ara sí, la fressa del rajolí d´aigua.
Quina pau, romandre sota els arbres gegantins i al veure la bassa plena de restes vegetals i de tallanassos, voleiant prop teu.
Estava en pau amb ella mateixa, una bona estona de tranquil.litat. Semblava molt lluny, però només estava auna hora de ciutat.
Feia estona que ha ja havia dinat. De cop el silenci es va trencar,ja que una remor la va distreure.
Era un grup de motoristes, d´aquells que pugen i baixen per les roques,i que ells no sen´adonen però que a la llarga ho destrossentot, en forma d´eroció, de mica en mica,però constant, i que a més trenquen el batec del bosc.
Desprès d´ells, un grup de famíliesque, amb la seva mainada, passaven també la tarda, però ells anaven carregats amb unes garrafes de plàstic, per recollir aigua fresca, aigua de muntanya.
Una xerradeta per fer companyia, per tenir una certa relació, i un comiat.
Li costava marxar, però, la tarda avançava.Ho deien les ombres dels arbres, que a poc a poc, el sol es ponia.
El dia havia passat plàcidament.
Romandre, aquelles hores, tant sols unes hores, són un bon alliberament per la ment de qualsevol.
Un altre dia ja hi tornaria, quan el seu esperit li demanés fugir, al no ser ni lluny ni a prop del món.... ja hi tornaria.