El conte beduí
Vet-ho aquí fa molts i molts anys quan aquí a Catalunya encara anàvem amb
espardenyes i esclops, en un regne molt llunyà per sota la serralada de l’Atles
hi vivien dos cosinets enjogassats i distrets, es deien Alí i Wadii.
Vivien en una casa fortalesa, feta de fang amb tota la seva gran família... n’eren
més de cinquanta entre pares, mares, avis, tiets, servents... Vivien certament
bastant estrets.
Eren molt feliços fent trapelleries per l’oasi i atipant-se de dàtils d’amagat
mentre vigilaven les cabres de la família. De tant en tant, els donaven permís
per anar al palau del poderós xeic que manava a la zona, per veure les
caravanes de beduïns i tuaregs que tornaven del desert; els encantava veure
les vestimentes dels nòmades, les mercaderies que duien i els sorprenien com
podien haver-hi famílies més grans que les seves!
El xeic poderós cobrava impostos molt alts a les caravanes a canvi de protecció
i vigilància per fer front als bandolers que s’amagaven a la serralada amb un
exèrcit molt nombrós i diverses torres de vigilància avançada.
La mare d’en Ali era d’una altra vall i un bon dia se’n va haver d’anar a cuidar
als seus pares que eren vellets i a fer-se càrrec de la seva kashba, que es com
s’anomenaven les cases fortalesa, de fet eren similars a les cases de pagès de
la mateixa època a Catalunya que hi vivien molta família...
Va ser així com es van haver de separar els dos inseparables cosins amb molta
tristesa.
El dia abans de marxar, es va escaure que en el poble hi havia una d’aquelles
caravanes i un tuareg en saber la tristesa que omplia els cors d’aquells nens,
els va voler fer un regal. Era una pedra tallada per la meitat i molt polida per
dins, quan s’hi van fixar bé, van veure que era una animal! Però, no un
qualsevol, si no un animal petrificat que ells no havien vist mai. El tuareg els va
explicar que no l’havien vist mai però en tenien molts de ben a prop i que la
serralada de l’Atles n’era plena d’aquesta mena d’animals. A més, els va
explicar que feia molts milions d’anys que al lloc on hi havia el seu poble, on
estaven en aquell moment, hi havia el mar! No s’ho podien ni imaginar, els va
explicar també que aquells animals en morir havien quedat enterrats en els
sediments marins i de mica en mica l’animal viu havia estat substituït per
sediment que a més a mesura que havien passat els anys s’havia convertit en
pedra i que d’això se’n deien fòssils, realment era molt bonic de veure... era
com un cargol, es veien les espires de l’animal. Els en va regalar la meitat a
cadascun i els va dir que sempre més estarien units per aquell ammonite, és
com es deia el fòssil. Fins i tot, sempre més es podrien reconèixer per lluny
que estiguessin, ajuntant les dues parts de l’animal.
L’endemà, en Alí va anar a acomiadar la caravana en la qual marxava el seu
cosí i la seva família. Després va marxar al seu racó favorit de l’oasi però
aquest cop no a menjar dàtils sinó a plorar... i d’altra banda, en Wadii també va
estar molt trist durant moltes setmanes trist perquè al seu nou poble el van fer
anar a l’escola, a la Madrasa, a aprendre a llegir, a escriure i a interpretar el
l’alcorà, a més, el seu nou poble era molt més sec que on havia nascut! L’oasi
del poble s’anava fent petit, petit, petit... fins que un dia desapareixeria del
desert.
Van passar molts anys i en Wadii ja era el cap de la seva família, s’havia casat
amb una noia del poble i tenia quatre fills, el primer el qual es deia Alí, el motiu
no va ser pel seu tiet sinó perquè en aquelles terres era tradició que el primer
noi de la família posar-li el nom del profeta i a la primera noia Fàtima, el nom de
la dona del profeta.
Quan Alí, fill de Wadii començava a ser un noi gran, va arribar al poble un
mul·là nou, procedent de Marràqueix.
Era un home molt estricte en el compliment dels preceptes de l’Islam, aviat va
agafar fama d’intransigent. Durant les classes de cal·ligrafia que donava als
nens, un dia, en Alí Waddii se’n va adonar que de vegades es treia de la
butxaca una pedra fina que acariciava lentament: li semblava que era similar a
una pedra que li havia vist alguna vegada al seu pare...i va voler saber-ne més,
però com que sabia que el clergue era un home molt seriós i no semblava gaire
assequible, va preferir preguntar-li al seu pare.
El pare, en saber-ho, també en va voler saber més i va anar a la mesquita a
trobar el clergue, després de parlar-hi una estona on el va interrogar per saber
si complia amb l’estricta llei islàmica, no sabia com preguntar-li per la pedra...
tenia por que fos la del seu rialler cosí i volia saber que se n’havia fet d’ell, si la
pedra era la bessona de la seva... però no hi va haver ocasió, ja no sabia com
fer-ho, al final la va treure!
Arriscant-se a rebre una renyina, li va preguntar per la pedra, tot traient-se la
seva de la butxaca de la impol·luta gel·laba blanca que s’havia posat per anar a
la mesquita i la sorpresa xocant va ser sentir-li dir al clergue que ell mateix era
el seu cosí Alí!
On s’havia posat aquell noi rialler, com podia ser que aquell a qui tant havia
plorat s’hagués convertit en aquell antipàtic, a qui no s’atrevia a abraçar? Com
podia ser que la religió li hagués fet allò?
Se’n va adonar que si no arriba a ser per la pedra, no l’hagués reconegut mai i
que ell mai hagués fet el pas per tornar a reveure’l i començar de nou la
relació... es va treure un pes de sobre! I va pensar que la pedra els havia tornar
ajuntar...
NOTA:
Sabeu qui era el tuareg que els va donar el fòssil? Era un català que
anomenem Alí Bei que en realitat es deia Domènech Badia!! Va ser un
aventurer i espia a sou de les corones europees però en realitat era un erudit
que coneixia molt bé la llengua i la cultura àrabs.