Ser mare d’una adolescent: UNA EXPERIÈNCIA INSUPERABLE “NI T’ENTENC NI M’ENTENC”
Dedicatòria_ A la meva filla adolescent que mai no podrà imaginar quant l’arribo a estimar…
Cada dia desperto amb l’esperança de que sigui tot diferent. Ella, però, m’espera per reafirmar-se una mica més en si mateixa. -Bon dia guapa- li dic jo quan la veig. Ella passa de mi i pel davant, sense mirar-me, com si jo fos del tot invisible. De reüll la segueixo per tal d’esbrinar si està també pendent de mi, del meu gest i de la meva reacció. Efectivament, ella mira també de reüll: “Que la mare no sàpiga que jo també la veig i que m’adono que està pendent de mi, perquè és allò que necessito per començar bé el dia, veure-la que ja està aixecada i pendent del que jo necessito, un esmorzar, un recordatori de tot el que m’haig d’endur, claus, bitllet de tren, roba d’abric, tot el que jo puc oblidar amb certa facilitat, perquè el meu cap està ple de moltes altres coses que ella ni s’imagina”. Què és el que fa que una mare no talli mai del tot el cordó umbilical i estigui disposada a fer de catifa, una i altra vegada, davant del pas de l’adolescència? És un amor incommensurable? És una generositat exagerada? És un reconèixer-nos a nosaltres mateixes com si d’un mirall es tractés?, És un recordar la nostra pròpia etapa de joventut?, Tornar-la a viure a través d’elles? És un entendre l’adolescència com un procés víric que millor passar-lo aguantant la respiració? No ho sé, no ho entenc bé. El que sí tinc clar és que he triat el camí del diàleg obert i de la disposició, a conveniència seva, de mi mateixa: “Si necessites la mare, sempre la trobaràs, ella sempre està per tu. No cal que en facis gaire cas, però certament saps que ella estarà allà mateix, disponible, incansable, incondicional”. Són tantes les experiències que viurà al marge nostre, deixant de banda l’ ull observador de les mares que, sí, de manera molt especial i diferent dels pares, voldríem controlar-ho tot en silenci, però sabent per on van i a on es fiquen, en quins embolics poden entrar i com nosaltres podem ajudar-les a evitar-ho o, fins i tot, a sortir-se’n. De fet, voldríem viure per elles. Sense adonar-nos que tan sols aprenem de les pròpies vivències, bones i dolentes. Són aquestes vivències les que millor poden ajudar-les a créixer, a triar, a fer-se un criteri i una personalitat pròpies. Són elles, les nostres filles. No som nosaltres. Descobrir-ho aviat ens convé molt i aquesta és la veritable ajuda que els hi podem oferir. Un exemple de tot això es el que, de sobte, ella em diu un dia: -Saps mare, al col·legi estan preparant la Festa de Graduació i jo no hi aniré. -Com dius? -Calla, deixa’m parlar…
No em sento bé amb el grup, no em veig amb ganes de compartir alegries i de participar en una festa que per mi serà un martiri. La veritable festa és graduar-me, assolir els meus objectius, esforçar-me tant com pugui per superar les meves dificultats i, després, celebrar-ho amb la gent que m’estima i que jo estimo. No necessito aquesta festa, no la vull. No m’obliguis a anar-hi perquè no ho faré. -Saps que aquestes coses només passen un cop a la vida? Saps que són experiències inoblidables? No deixis que et facin fora d’enlloc, tens a la teva família i amics que t’estimen i poden venir amb tu a la Festa de Graduació. Omplirem una taula i no hauràs de compartir-ho amb la gent que no vols. Filla, pensa-t’ho bé. Recorda la graduació del teu germà, va ser molt bonic i un munt de sentiments corren per tu aquella nit. Em faria molta il·lusió acompanyar-te i al teu pare també. Ell ha de ballar amb tu, no ho recordes? -Que no mare, no insisteixis, ho tinc molt clar. Per mi no és una prioritat i no vull passar per això. Si m’estimes ho has d’entendre i respectar-ho. Per mi seria un sacrifici i un mal tràngol. -Per l’amor de Déu, pensa-t’ho bé. Parlem d’aquí uns dies, si et sembla… -Parlem quan vulguis però no em faràs canviar d’opinió. I així és. El temps ha passat, ella, però, no ha canviat d’opinió. El que semblava, al principi, un mal dia, s’ha convertit en una convicció. No assistirà a la festa de graduació i jo entenc el seu criteri perquè ella és molt diferent de les altres noies del seu grup i també -per què no reconèixer-ho?-, molt diferent de mi mateixa. Ja marcava estil quan, en fer la Primera Comunió, no volia festa. Em preguntava: “No puc anar a combregar i ja està mama? S’ha de fer tot això i gastar tants diners? Jo vull fer la comunió però no vull festa.” És clar, llavors tenia 10 anys i la mare podia fer amb ella el que volia, amb una mica de mà esquerra. S’ha acabat però, tot això ha quedat relegat al passat. La nena és ara una dona amb criteri. I això és el millor de tot! Em queda un regust de satisfacció. Resulta molt difícil compartir l’adolescència d’una filla però encara ho és molt més quan no s’assembla gens a tu. La gran sorpresa és comprovar que, malgrat la teva oposició, ella guanya, ella és ella, per sobre de tot. Té un criteri, una personalitat i una convicció del què vol que moltes vegades la voldria per mi. Les diferències, el contacte amb l’ésser diferent, la seva acceptació, fa que la nostra vida s’enriqueixi d’experiències que qüestionen el nostre parer, ens fan dubtar del propi criteri i, sobretot, ens ajuden a acceptar que la raó no és única ni està a l'abast exclusiu de ningú. La raó és generosa i està per tot arreu, canvia amb els individus i amb els temps. No és propietat de cap col·lectiu, i les mares, si mirem bé, la redescobrim, dia a dia, en les nostres difícils i, de vegades, impossibles filles.