DECLINACIONS
El garbuix dins l’aula es dispara en decibels igual que el vapor d’aigua s’estampeix violentament contra els límits d’una olla de pressió. Durant cinquanta llarguíssims minuts l’alumnat, neguitós, ha estat sabotejant ex professo l’intent d’un professor de llatí escarrassat a explicar què coi és això de les declinacions. Ell prou que ha planificat uns exercicis ad hoc, però uns alumnes massa pendents del timbre no els han acabat. Remenen carteres, recullen carpetes i, connectats de nou, els mòbils anuncien l'arribada de dotzenes de whatsapps amb sorollets variats. Hom obeeix, esclar, a les pròpies prioritats i tots junts perpetren un pandemònium esfereïdor. Tot fa pensar, doncs, que quan sona el timbre no és tant perquè ja sigui l’hora de plegar com perquè l’excitació que irradia l’alumnat del centre ha anat escalfant el rellotge fins a fer-ne esclatar la sirena.
Malgrat tot, això Victori Tinyena no s’ho agafa pas a la valenta perquè sap que avui dia aquest via crucis va amb el sou. Per això fa veure que no sent res, no s’immuta i s’entreté amb la seva agenda electrònica, ara ja un pèl obsoleta, que durant sis anys li ha estat de gran ajut per preparar els exercicis de declinacions llatines. Els minuts passen així més de pressa també per a ell. S’ho pren, doncs, amb calma, resignació i perseverança. Sap que és qüestió d’anar fent, d’anar sembrant i regant. I si t’entrebanques i caus, tornes a començar. És una actualització del mite de Sísif, aquell personatge condemnat pels déus a empènyer cada dia una roca fins al capdamunt d’una muntanya, la qual després rodolava fins a baix de tot perquè l’endemà Sísif reprengués inútilment l’intent d’assolir de nou l’absurda proesa. L'ofici de mestre?
Tinyena sap que tard o d’hora arriba el dia en què culls els fruits del teu treball, és a dir que els efectes es noten a posteriori. És el moment, per exemple, en què retrobes aquell homo sapiens d’ulls inflats i galtavermell que al mig del carrer et fa una salutació romana i aboca sobre teu tot el seu ego avui encara sobrehormonat:
—Tinyena, quant de temps! —encaixada enèrgica. —Encara és magister de l’escola? Que bé que ens ho vam passar! Ha, ha, ha! —tres cops a l’espatlla. —Encara recordo aquell pal de lliçons: rosa-rosae, dominus-domini… Caram, si en fa, de temps! Sàpiga, professor, que no he oblidat mai allò tan fort de quan ens parlava de Barcino o de Tarraco. Em va quedar gravat, cregui’m! Em refereixo, esclar, al cardo maximus! Ha, ha! —l’apunta amb l’índex i li punxa la panxa.
Mare de déu! Vista en perspectiva, l’experiència de l’ensenyament és, si més no, commovedora. Avui Tinyena ja és gat vell i ha après a mirar-se el món amb certa condescendència. Ara ja sap que en matèria educativa no serveix de res voler fer entrar el clau per la cabota, i que per ser professor de clàssiques, més que saber llatí i parlar ex cathedra el que cal és tenir filosofia i prendre’s la feina amb això, amb filosofia, cosa que s’aprèn amb l’edat. D’això se’n diu tenir ofici, i el quid de la qüestió és aquest: conèixer l’ofici. D’aquesta manera, allò que en el Tinyena novençà solia ser un daltabaix descoratjador, en el veterà d'avui només esdevé, mutatis mutandis, una circumstància que no arriba ni a dany col·lateral. Per això, ni que es riguin d’ell, ha après a mirar de reüll a la finestra o al sostre i sap fer veure que apaivagar el batibull no és competència seva. Ara aguanta el xàfec estoicament i pensa que d’un moment a l’altre sonarà el timbre, que se n’anirà a casa i sense miraments desconnectarà fins l’endemà. A fi de comptes, pensa que strictu senso la qualitat educativa del país no depèn pas només d’ell, sinó de la voluntat de tota la comunitat educativa que cregui que el dia de demà farà falta algú, una suficient massa crítica que contribueixi econòmicament a les arques de la Seguretat Social per fer front a les pensions, a l’atenció domiciliària i a la despesa sanitària mentre ell, amb un quorum de jubilats, se n’anirà a supervisar in situ l'evolució de les obres del barri. En aquest sentit, Tinyena valora la sàvia decisió de fer-se un pla de pensions tan bon punt cobrà la primera nòmina. —Per si de cas... —va pensar. I cada dia està més convençut que, vist el modus vivendi del personal, serà el cas. Malauradament.
No cal dir que els anys han anat esbravant la vocació de Victori Tinyena. L’empenta inicial la va fer a principis dels vuitanta quan, després d’una mala experiència a l'hostaleria, va pensar que era l’hora de fer el pas a l’ensenyament donat que era època de canvis i de temps carregats de futur. A més, sempre havia considerat que l’educació era un valor per se, i el seu esperit d’aleshores el va empènyer a comprometre's amb el món de l'educació. Al llarg de dues dècades, Tinyena ha pogut comprovar, tanmateix, com l’alumnat cada vegada ha esdevingut més mal·leable, fins i tot més deixatat. I avui, resignat i passada la cinquantena, no es planteja pas tornar a canviar d’ofici, si bé queden molt lluny ja els dies en què, tot i el desgast provocat per l’estrès, sempre mantenia un esperit crític constructiu que l’empenyia a canviar el món dels humans; començant per l’educatiu. Emulant Prometeu, en aquella època es deixava menjar el fetge si aconseguia fer pessigolles a aquells cervells tan tendres, si sabia inspirar un brot d’intel·ligència en els seus pupils en vies de desenvolupament. Era quan el director del centre s’estarrufava escoltant-lo en les reunions del claustre. El veia gairebé com un alter ego. Si més no perquè, sense cercar-ho, el reforçava en la idea que havia fet molt bé de fundar una escola i haver descartat el negoci de mobles o el de calçotets i samarretes. —L’educació té un component ètic que no tenen ni el tèxtil ni la fusta —argumentava ell davant dels escèptics.
Victori Tinyena està immers en aquests pensaments enmig de l’enrenou generat per la impaciència de l’alumnat abans no soni el timbre i, conscient de la realitat, es confirma a si mateix que a aquestes alçades tant li fa si els alumnes deixen a mitges l’exercici, si la colla que té al davant es passa l’hora in albis amb els ulls clavats al paper, amb el cap navegant ad libitum o en una òrbita rutinària com la de l’avió del Tibidabo. De fet, ¿a quants d’aquesta vintena puberal que té al davant els importa gaire aprovar el curs? Sembla que tant els fa si progressen adequadament com si necessiten millorar. De fet, no ho saben i els és ben igual, la qual cosa posa en evidència que, certament, necessiten millorar. I molt!
Durant la seva íntima divagació, Tinyena rescata de la memòria una antiga anècdota, un mal tràngol, un cop en què a classe de Socials amb un grup de Puericultura —per trobar feina a secundària, la polivalència és condició sine qua non— va repassar en veu alta les notes de l’avaluació i una alumna el va interrompre: —Oh, m’has aprovat! —exclamà mentre es petonejava amb la companya de pupitre tant excitada com ella.
—Sisplau, senyoretes, calmin-se! —els requerí Tinyena, que sempre les tractava de vostè. Però la noia, de motu proprio s’aixecà i s'acostà decididament al professor, li estirà l’avantbraç amb les dues mans, li acostà la cara i amb una cinematogràfica caiguda d’ulls li va suplicar: —Que et puc fer un petó?
Tota la concurrència present, que en aquell moment era adolescent i femenina, esclatà en una cridòria mentre la noia feia ruboritzar un professor que es volia fondre. Ell, retirant el braç, va respondre-li sense alè: —I ara, senyoreta, esclar que no! —a la qual cosa l’alumna decebuda li requerí amb un lament, alhora lacònic i demolidor: —I a la galta, tampoc?
Torbat, Tinyena se’n va desfer in extremis i, sense dir ni adéu, fugí rabent escales avall convençut que això era el summum de l'hedonisme. Mentre, totes les pueris clamaven a cappella: —Que es facin un petó!
En aquell temps, malgrat tot, l’alumnat trobava estímuls davant l’envit dels exàmens i reaccionava a les notes encara que no sempre fos per motius acadèmics. Avui, els reptes i els estímuls semblen ajornats sine die. El present ja no té res a veure amb allò d’antany. Ni les anècdotes. Tinyena admet que també s’ha aigualit, que s’ha tornat gris, insípid: —On és Prometeu, avui? O Sísif, com a mínim? —es retreu a si mateix.
Absort i immers en aquests records autocrítics, somriu i respira fondo, i s’adona que està sol. Ergo deu haver sonat el timbre, finalment, i d’una revolada els alumnes han fugit de l’aula. S’aixeca i guarda les seves coses a la funda del portàtil que fa servir de maletí. Travessa la porta, es gira per tancar-la amb clau —sic transit gloria mundi— i baixa les escales mentre comença a donar voltes a una proposta del corredor d’assegurances que li ofereix un nou pla de pensions i que vol que se l’estudiï amb deteniment. Diu que l’obsequiarà amb una tauleta d’última generació, la qual duu incorporats uns sudokus per exercitar la memòria i, si hi està interessat, també es podrà baixar gratuïtament l'app d'un diccionari, gramàtica inclosa, en la llengua que esculli. —Vaja… —es diu, i es pregunta si a la llista no hi hauran inclòs el llatí i si no hi trobarà, a més, uns exercicis sobre declinacions que li serien la mar de pràctics per preparar les classes.
A Tinyena li agrada ser elegant i mai de la vida no deixaria plantat al corredor d'assegurances. Per tant, no declinarà la seva invitació perquè, a diferència del llatí, llengua que es declina, una invitació no s’ha de declinar sempre. —Cal predicar amb l’exemple! —algú dixit. Però Tinyena resol que quan es vegin li exigirà que la tauleta incorpori el llatí. Sinó, es veurà obligat a declinar el tracte. En el fons, ell home de principis.