La primera tempesta
Aquests dies fa més fred del normal, s’acosta l’hivern. Ho sé perquè veig que la gent va
més tapada, amb abrics de pell, gorres i bufandes, tots caminen de pressa pel carrer,
encongits pel fred. A dins l’estanc, en canvi, l’ambient és càlid i agradable. De tant en
tant va entrant gent, alguns vénen a comprar el diari, altres compren tabac i també hi
ha qui ve a comentar el partit de futbol del dia anterior. Tot i això, ningú s’acosta a
nosaltres. En Bernie, l’amo de l’estanc, ens té a tots col·locats dins un cistell al costat del
vidre de l’aparador, on hi ha penjat un cartell que ens anuncia: “Paraigües de tot tipus
per només 3,99€”.
Fa dies que som aquí però ningú ens ha comprat. No és res estrany, si tenim en compte
que últimament no ha plogut gens, però tots tenim l’esperança que algun dia vindrà algú
i se’ns emportarà. Potser avui tenim sort. I sembla que és així, ja que al cap d’una estona
unes gotes d’aigua comencen a repicar contra els vidres i la gent del carrer comença a
obrir els seus paraigües.
Llavors sentim la campaneta de la porta que sona, i una noia entra a l’estanc gairebé
corrent. Té els cabells xops i enganxats a la cara. Duu unes ulleres de pasta plenes de
gotetes i un barret negre que en algun moment havia estat decorat amb plomes, ara
molles i esquifides per la pluja. Del seu abric en regalimen gotes d’aigua que mica en
mica van formant un bassal al terra enrajolat del local. Es treu el barret i les ulleres,
aleshores demana a en Bernie un paraigua, i ell l’acompanya fins on som nosaltres. La
noia ens ressegueix amb la mirada, alhora que nosaltres la mirem a ella, cadascú
esperant que el triï a ell. Llavors fixa la mirada en mi i m’agafa del cistell. M’examina
durant una estona, mentre comenta amb en Bernie el meu estampat extravagant, ple
de colors i formes. Finalment decideix comprar-me i se m’endú cap al mostrador.
M’acomiado dels meus companys amb una última mirada, i mentre ens dirigim a la caixa
penso en la sort que he tingut.
Em moro de ganes de sortir a fora, de sentir les gotes de pluja caure sobre mi, relliscar
pel meu teixit fins arribar al volant de la vora i, llavors, notar com es desprenen i cauen
al terra. L’espera per sortir de l’estanc se’m fa eterna. Intento veure el que passa al
carrer mentre espero que la meva nova propietària li pagui a en Bernie els 3,99€,
juntament amb el paquet de tabac i la revista de decoració d’interiors que ha comprat.
Finalment arriba el moment més esperat de la meva vida. Ens acostem cap a la porta,
ella l’obre i quan som al tendal m’obre i m’alça al cel. Fa una passa i arribem a la vorera.
Un seguit de gotes d’aigua repiquen contra la meva tela, una rere l’altra, primer més
lleugeres i després més pesades. És una sensació meravellosa, encara millor del que
m’havia imaginat durant els meus dies a l’estanc d’en Bernie. Faig un cop d’ull al carrer
i creuo la mirada amb altres paraigües que, com jo, estan gaudint de la pluja. S’ha de dir
que alguns s’ho passen més bé que d’altres, ja que a l’altra banda del carrer un paraigua
rosa s’ha posat del revés a causa del vent i un altre de color blau amb flors té un parell
de filferros penjant que molesten el seu propietari.
Seguim avançant pel carrer ple de gent que intenta refugiar-se de la pluja com pot, amb
paraigües com jo, amb les caputxes dels abrics o fins i tot amb carpetes i maletins. Alço
la mirada al cel gris i ennuvolat, llavors un llamp creua el cel, seguit d’un tro eixordador.
La pluja es fa més forta i constant i s’inicia una gran tempesta. És el dia més feliç de la
meva vida.