AMICS EN SILENCI:
La meva història té un començament semblant al teu, però el meu arran de terra. De
mica en mica anava creixent i fent-me més fort, cosa que m’ajudava a guanyar territori.
Encara recordo les primeres branques, les petites fulles que encara havien de créixer...
Un cop ja adult, vaig aprendre a observar el meu voltant. Mai m’havia parat a pensar en
el que m’envoltava, cosa estranya ja que no havia canviat gaire des dels meus primers
dies. Les portes de la Terra se’m havien obert, per fi li trobava sentit a la vida.
La meva jornada es limitava a cinc dies, de 9h-13h i, després d’un descans, de 15h-17h.
Sé que no sembla molt intensa, però per mi ho eren. Aquelles sis hores diàries
s’omplien d’emocions, sentiments i d’impressions inigualables a cap viscuda fins
llavors. Els dies passaven més ràpids tot i que no era el que buscava. M’apassionava
observar-los, a tots ells sense oblidar-me’n de cap. Des que entraven de bon matí cap a
les seves aules, passant per l’esperat esbarjo on les emocions augmentaven, fins el diari
“adéu, fins demà”. M’agradaria poder explicar-t’ho tot, les histories d’amor, les
baralles, els partits de futbol... tot. Tot i això, sempre hi haurà una d’especial, en aquest
cas la de la Kayla i jo. Mai sabré què li va impulsar en voler-me conèixer, o simplement
en adonar-se de la meva presència.
No m’havia pogut imaginar mai que pogués mantenir una relació entre amics, però va
ser gràcies a la Kayla que fos possible. S’havia unit a la nostra petita família a meitat de
curs. Ella era diferent i els companys de classe aviat s’hi van adonar. Passava les hores
del pati sola, no volia la companyia de ningú, buscava alguna cosa. Aviat me’n vaig
adonar i vaig centrar la meva atenció en ella. El que em va cridar més l’atenció va ser la
carta que sempre duia a sobre i que de tant en quan es parava per rellegir-la. Un dia, va
apropar-se a mi. Era lògic, la veritat, ja que amb la calor que feia no m’estranyava que
volgués quedar-se una estona a l’ombra. Llavors va treure la carta. Va llegir-la amb els
ulls humits i es va quedar adormida entre paraula i paraula. Mentre era dins del somni
anava murmurant sempre les mateixes paraules: qui ets? No l’entenia, però desitjava
ajudar-la. No va passar molta estona fins que el timbre que indicava el final del pati va
sonar. Amb les presses amb les que va marxar va deixar-se la carta, la seva inseparable
carta. Aquella mateixa tarda vaig tornar a gaudir de la seva presència. No sé per què,
però quan era amb mi em notava com si fos dins seva. Sentia la seva respiració com si
fos jo, pensava com si fos ella. Era una sensació que m’agradava. De cop i volta va
tornar a fer aquella pregunta: qui ets? Vaig tenir un impuls que m’obligà a respondre
dins meu. No m’ho podia creure, però va deixar de donar-me l’esquena, es va girar i
se’m va acostar. No sé qui estava més confós si ella o jo. Em va sobtar i em va demanar
el meu nom. Al contestar-li que no en tenia, va entristir. Llavors li vaig demanar com és
que em podia sentir. La resposta va ser confusa, deia que ella formava part de la natura,
i això li permetia pensar com jo. No ho vaig entendre, però el meu somni des de feia
temps s’estava complint, així que no vaig demanar més explicacions. Vaig decidir
explicar-li que feia temps que l’observava, i em va demanar per ser amiga meva. Com a
resposta li vaig explicar tots els relats que havia viscut. A partir d’aquella tarda, cada dia
parlàvem. Em va explicar que la carta que portava era de la seva àvia, però no em va
voler confessar el que deia. Una tarda entre totes les altres, va proposar-se complir el
seu desig, un desig que l’acompanyava des que m’havia conegut.
Els anys van passar però la nostra amistat no es refredà, el fet d’acabar l’escola no va
ser un obstacle per què em continués visitant. Va arribar a fer-se molt gran, a trobar
parella i fins i tot a tenir fills. Ella, però, no era l’única que es feia gran. La meva casa ja
era vella i van decidir tancar l’escola i construir un centre comercial. Això suposava la
meva mort. En assabentar-se, la Kayla va veure que era l’oportunitat de complir el seu
desig. No sabria dir com, però ho va aconseguir.
Fa cosa d’un parell de mesos que van enderrocar l’escola, però amb un petit canvi en el
pla anterior. En el seu lloc, han construït una preciosa plaça on al centre m’hi trobo jo, i
puc continuar coneixent noves històries, aquesta vegada de nens que passen les tardes al
carrer.