Apreciada persona la qual llegeix aquest text, potser tot el que dic et sembla una crítica, o potser no t’ho sembla. Potser penses igual que jo. Però la veritat és que he arribat a un punt, en el qual tinc certs dubtes que em treuen la son. No ho entenc. Per què? Per què tot s’assembla tant? Per què totes van del mateix tema? Què ens intenten dir? Sincerament, i amb plena confiança, et confesso que no entenc les pel·lícules d’adolescents nord-americanes.
No. No ho entenc. És irònic, ja que segurament he vist totes les pel·lícules d’aquest tipus fetes i per fer. Totes tenen el mateix argument, noia tímida i intel·ligent la qual és quasi invisible, que acaba enamorant al noi més popular i esportista del tot l’institut. Anem per passos. Faré un resum de totes les característiques que tenen entre sí les pel·lícules nord-americanes, uns tòpics coneguts per tothom.
Comencem pel protagonista. Acostuma a ser un noi que cursa batxillerat, però que realment l’actor té vint-i-tres anys. No, no té lògica.
El noi és conegut per tot l’institut, té a totes les noies boges per ell, però malauradament ell no és feliç. Oh, quina llàstima. No vol ser esportista, no vol ser advocat. El que ell vol, és ser cantant o escriptor. Però clar, què diria tothom si el capità de l’equip de futbol americà, ho deixés tot per fer coses no tant emocionants? Coses no tant emocionants com marcar al últim minut del partit més important de la temporada. Sí, marca. Ho sento, t’he aixafat el final de totes les pel·lícules d’adolescents. No tenia més temps en tot el partit, que havia d’esperar al últim minut, o què? I perquè sempre el pare del noi és un maniàtic de l’esport, que el pressiona, i li diu el que ha de fer amb la seva vida? Un altre personatge que surt a totes les pel·lícules, el pare al qual ningú vol decebre.
Aquest noi, per si no tingués prou amb la seva confosa vida, també té una xicota. Que tendre, no? Doncs no. La seva parella és la capitana de l’equip d’animadores. I parlant d’animadores, perquè sempre van vestides amb l’uniforme per tot el institut? Què passa? Si ets animadora no pots tenir més roba, apart d’una faldilla cridanera, la qual portes fins i tot al desembre? Explica’m tu a mi aquesta lògica, perquè jo no l’entenc. Seguint doncs amb la xicota, acostuma a ser rossa, guapíssima i rica. Misteriosament el seu pare té contactes amb tothom important. Tant amb un cantant famós , com amb el mateix Obama. La noia aquesta és una persona manipuladora i cruel. Fa el que sigui per aconseguir tot el que es proposa. Fins i tot guanya el premi a la reina del ball de primavera, juntament amb el seu xicot, l’atractiu esportista! Quina casualitat! Mai a la vida ho hauria dit! I també un altre tòpic és l’amiga de l’antagonista, una altre animadora la qual en un apocalipsi zombi sobreviuria. Sobreviuria per la seva falta de cervell, i les foteses que arriba a dir. Sincerament, pot existir algú en el món tant estúpid com aquest personatge?
Així doncs, seguint amb l’esquema que el protagonista és un noi, parlem dels seus amics. Sempre va amb el seu millor amic, el típic graciós, bromista. El típic amic que posa alcohol amb una petaca al ponx del ball de primavera. Stop. Parem un segon. Sí, sí. A totes les santíssimes pel·lícules hi ha un noi que saboteja el ponx. Explica’m tu a mi el perquè. Per què va regalant alcohol? Per què no l’enxampen mai? Per què porta una petaca? Li ha robat al seu avi? Per què és un afroamericà? Per què el seu horrible cotxe és del segle I abans de Crist? Per què sempre vesteix amb roba de ratlles? Per què? Ho veieu? Sempre és el mateix. Sempre! Són masses coincidències que es repeteixen i repeteixen. Pel·lícules o series, tant se val, el millor amic sempre serà divertit, afroamericà i vestirà de ratlles. No busquis a cap altre, perquè no el trobaràs.
Així doncs, el nostre desafortunat protagonista, amb somnis secrets, i tristesa perquè no creu que ningú el comprengui, troba a algú.
Quina curiositat, però si és la noia més llesta del curs! I a més, pobreta d’ella, es sent invisible a l’escola. La seva no-popularitat i la seva timidesa són característiques seves. Però atenció! Darrere d’aquesta pila de llibres i d’aquesta noia amb bambes Converse hi ha una cantant en potència. BUM! Sorpresa! Qui ho hauria de dir, eh? Té una amiga estrangera –asiàtica, afroamericana o fins i tot albanesa- que vesteix força estrany i es fa uns pentinats quasi impossibles que dubto molt que s’hagi fet ella mateixa abans d’anar a classe. I com tothom sap, aquesta amiga acaba sortint amb el millor amic del protagonista, com es obvi, tot queda en família.
Tornant a la futura xicota del esportista, aquesta és una bona noia, generosa i amable amb tothom, el seu somni és ser cantant, però la timidesa pot amb ella. Misteriosament perd la seva por escènica i guanya el concurs de talents. Sí! El concurs de talents en el qual els guanyadors guanyen un contracte amb una discogràfica! ... Per què a totes les pelis hi ha una discogràfica pel mig? A veure, d’on surten tantes? I Perquè volen contractar a una adolescent d’un institut d’Ohio com a futura Madonna? Doncs si així van els concursos de música, a Valldemia ho estem fent fatal amb Cançó Resposta. Haurien de sortir a la ràdio i haurien pòsters dels nostres guanyadors per tot Mataró. Farien concerts al Clap i tindrien milions de fans... Aquesta és la lògica dels concursos americans.
I ja que parlem de celebracions i música, algú em pot explicar com funciona això dels moments estil flashmob en mig de la pel·lícula?
Estic segura que si em poso al menjador a cantar i ballar com si no hi hagués demà, ningú s’uniria amb mi. Ningú. I perquè a totes les pel·lícules quan algú canta, poc a poc tothom comença a cantar la cançó amb ell, entonant perfectament i ballant com si fossin professionals? Jo també vull una escena de musical amb tothom vestit igual a la plataforma. Segur que ens faríem tots molt amics, no? És aquesta la finalitat dels balls conjunts, que tothom acabi abraçant-se i saltant com si acabessin de guanyar la loteria.
I donant més idees de coses que hem de fer a Valldemia per ser un col·legi “xulo” com els americans, demano unes taquilles de dos metres d’altura amb perxes i mirall a dins.
També demano que l’últim dia de curs muntem una fira amb atraccions de deu metres estil Port Aventura, com a la peli de Grease. Per què a les pel·lícules americanes el últim dia tenen una fira, i nosaltres amb prou feines hem d’anar a platja de Mataró? No ho trobo ni just, ni lògic.
Així doncs, exigeixo que tu, que estàs llegint aquest text, que pots pensar que és una crítica o no, et demano que si saps el perquè de tantes coincidències en totes les pel·lícules d’adolescents nord- americanes, m’ho expliquis, perquè sincerament, dormiria més tranquil·la.