“Tot va començar aquell dia d’Agost. El sol brillava i era un dels dies més calorosos de tot l’estiu. Recordo que aquell dia vaig anar a la piscina amb tota la meva família i no vaig sortir gairebé de l’aigua, només per menjar. Allà hi havia molta gent, tothom amb vestits de bany. Alguns jugaven al tennis taula; d’altres a, futbol; la majoria de nens, al parc; uns altres, a cartes i la resta estaven a la cafeteria prenent, probablement, un refresc ben fred. Tinc present que ens vam quedar a dinar amb els pares i allà ens vam dutxar. Quan vam arribar a casa estava molt cansat però, tot així, vaig agafar el telescopi que teníem a l’altell per observar una mica el cel. Aquesta és una de les activitats que m’agraden més; m’agrada veure els altres planetes, la lluna, el sol i pensar com s’hi viuria si hi hagués les condicions adequades per fer-ho, potser seria d’un altre color, o d’un aspecte diferent, vés a saber.
Vaig acabar de mirar pel telescopi i vaig veure a terra una cosa que lluïa molt, m’hi vaig apropar i em vaig adonar que era una clau. De sobte, vaig veure que totes les portes de casa duien un pany, els quals calia obrir amb una clau. Va ser estrany, mai m’havia semblat veure panys per casa. Vaig pensar d’obrir la porta de la meva habitació amb aquella clau, si no ho intentava potser mai més hi podria tornar a entrar! Allò va donar resultat, però, quan vaig obrir la porta, em vaig trobar que el que hi havia a l’altre cantó no era la meva habitació. La meva habitació era vermella, vaig entrar-hi i de seguida vaig canviar d’aspecte. Jo era de color verd, amb unes orelles molt estranyes, em vaig girar i vaig veure un tipus de marcià al meu cantó. Vaig sortir de la meva suposada habitació i me’n vaig anar al menjador, espantat. La porta del menjador també duia un pany, vaig posar-hi la clau i, rarament, hi va cabre. Vaig treure el cap per veure el que hi havia. Tot era fosc i el terra del menjador tenia forats, tot just vaig pensar que podia ser la lluna ja que la meva habitació s’assemblava a Mart. Vaig sortir corrent, no volia saber què m’esperaria si passés a l’altre cantó...”
Quan en Jan va acabar de parlar, el seu psicòleg, davant la mirada preocupada de la seva mare, li va pregunta:
“I doncs, Jan creus que això podria haver passat de veritat?”
En aquell moment en Jan es va quedar mirant la clau, confiant en ella plenament.