Tot va anar molt ràpid. El cotxe s’havia saltat un semàfor. El meu millor amic romania al terra d’aquella carretera de doble sentit. Per un instant, se’m va parar el temps.
Vaig pensar en el que havia passat. No em podia creure que tot acabés d’aquella manera. Vaig començar a pensar que era culpa meva.
A ell no li venia de gust anar a comprar llaminadures a aquella botiga del Carrer Major, deia que sempre estava molt plena, però jo vaig insistir...Hauria d’haver-lo escoltat, potser si haguéssim anat a la botiga del carrer Barcelona les coses haurien anat d’una altra manera. Potser si el conductor d’aquell tot terreny de color negre hagués estat atent al color vermell del semàfor...Potser si haguéssim començat a caminar cinc minuts abans, o cinc minuts més tard, el meu millor amic no estaria tirat al terra d’aquell pas de vianants.
Jo seguia amb uns ulls com unes taronges.
Érem amics des de petits. Anàvem a l’escola junts des de primària. He compartit moltíssimes coses amb ell, cada somriure, cada plor, cada tarda, cada nit en vela, i moltes coses més. Ell sempre em consolava, sempre estava allà per tot, m’entenia, cuidava de mi. Ara compartia el seu dolor amb mi, i era jo qui havia de cuidar d’ell.
El soroll de la sirena de l’ambulància em va fer tornar a la tragèdia. Vaig anar a socorre’l. El vaig agafar fort de la mà mentre els metges l’assistien. Estava confosa. Els metges no paraven de dir paraules estranyes. El van reanimar. No ho volia veure i em vaig donar la volta. Tenia por.
El conductor del cotxe ja no hi era. No he arribat a conèixer mai la causa de la seva fuga, perquè no el van trobar mai.
Em vaig tornar a girar. El meu amic seguia allà, però ara a la camilla de l’ambulància. Em vaig apropar. Ell va obrir els ulls.
- Des de sempre i per sempre, gràcies per tot el que has fet per mi. - Em va dir amb un somriure a la cara.
Uns mesos després ens trobàvem a la sala de rehabilitació. Al cap de dos anys ja érem a dalt d’una moto, i ara ja som a la universitat. Vam passar moltíssimes més nits en vela i vam compartir molts més somriures. No vam permetre que un tot terreny destruís la nostra amistat.
Ell tenia raó, des de sempre, i per sempre.